Llums de Nadal

Vivim temps convulsos. En la boira, només som siluetes que es dibuixen a penes en un marge de claredat, a contrallum. Vivim en el desconsol o la por, la incomprensió i el (des)desig, amb la inquietud per un futur ignot. Vivim en un parèntesi del qual sabem que tard o d’hora sortirem sense saber encara a quina nova sintaxi ens haurem d’agafar. Vivim en la incertesa i l’enyorança, en la possibilitat remota d’una felicitat que ara ens és esquiva. A l’espera dels esdeveniments que no sabem on ens menen, amb la pretensió d’aconseguir un refugi, empesos a la incombustible, rotunda espiral de l’onada.

I no obstant, joves operaris s’eleven en una grua per col·locar els llums de Nadal. Són encara bombetes apagades, estructures fràgils de filferro que un dia il·luminaran els carrers. Potser necessitem aquesta recurrència inanimada, aliena a les nostres vides, una rutina anual. Com deia Gabriel Ferrater en una carta a Helena Valentí, em refereixo senzillament a l’ordenació més elemental de la vida, a la prossecució del pur fet de la nostra existència». Potser només es tracta d’això. Potser viure és contemplar com pengen la lluminària.