Balleu, balleu, maleïts

A unes eleccions rares no podia correspondre cap altra cosa que aquesta campanya extravagant. Queda una setmana perquè els electors acudeixin a les urnes, sense tenir molt clar per què han de tornar si ja van votar clarament a l’abril i dividits respecte a qui culpar per aquesta repetició. No contribuirà a relaxar semblant estat d’ànim una campanya que comença amb la Junta Electoral expedientant el president i el Govern per convertir la Moncloa en el seu plató electoral, mentre decideixen si són o no federalistes, amb notícies sobre comptes falsos on, gent pròxima al PP, es fa passar per errejonistes per a malmetre entre l’esquerra i amb desenes de ciutadans trucant a les ràdios per queixar-se de rebre propaganda electoral, malgrat haver sol·licitat expressament ser deixat en pau.

L’avís de la JEC a Pedro Sánchez infarta el cor del seu missatge, construït sobre la idea que només ell pot ser president i tots els altres únicament poden aspirar a impedir-li-ho. La precampanya semblava una entrega del ‘Mira quien baila’. Els socialistes reclamen a tots que deixin de pactar contra ells, Podem exigeix als socialistes que aclareixin si acordaran amb els populars i la dreta demanda els socialistes que trenquin amb morats i independentistes. Ni debat d’idees, ni contrast de programes; digues-me amb qui balles i et diré de quin peu coixeges.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

La campanya socialista maneja un relat tan conservador que, lluny d’activar la mítica majoria cautelosa que esperava la bona nova del candidat de l’ordre i l’estabilitat, està produint com a principal impacte reduir de manera dràstica la còmoda diferència que separava l’esquerra de la dreta abans de l’estiu. El desinflament de Ciutadans sembla alimentar Pablo Casado i inflar Vox, però empeny poc a un PSOE que veu, visiblement desconcertat, com Pablo Iglesias no només no s’esfonsa sinó que, com ha passat sempre, remunta en campanya, mentre l’entrada en joc d’Iñigo Errejón sembla registrar més efectes secundaris i imprevistos que primaris i desitjats.

Tres de cada deu votants decideixen el seu vot durant la campanya, cada vegada més en les últimes 48 hores. La diferència radica que, aquesta vegada, han de convèncer-nos en menys temps i ho faran tot al doble de velocitat. Ningú sap molt bé quins efectes pot tenir tal acceleració. Dilluns es produirà un dels ‘momentums’ que poden decantar el nostre procés decisori... o no perquè només els historiadors ens ho podran dir. Els mateixos genis que van decidir que era una bona idea escurçar la campanya electoral a una setmana, perquè votem rapidet i sense fer moltes preguntes, es van oblidar d’ajustar la normativa. El mateix dia de l’únic debat entre candidats és l’última data per publicar enquestes. Nosaltres, els votants, anirem a cegues i a les palpentes. Els candidats, no. Potser ens hauríem de preguntar si aquest desequilibri no s’hagués de reproduir al revés perquè una democràcia funcioni millor.