Anar al contingut

MIRADOR

Teories de la fractura

JORDI COTRINA

Teories de la fractura

Gemma Ubasart González

El que és a sobre de la taula és la forma com es gestiona el postprocés

En el seu esdevenir de significant buit, Pedro Sánchez ha passat, en pocs mesos, de l’‘escenari Pedralbes’ (en el qual es van reunir els dirigents dels governs català i espanyol) a abraçar les teories de la fractura. En el primer acostament, s’explicava la crisi catalana com un problema polític al qual s’havia de fer front amb solucions polítiques derivades del diàleg, la negociació i el pacte entre actors i institucions catalanes i espanyoles.

En el segon, s’interpreta el contenciós com una crisi de convivència entre catalans: «Primer, arreglin-se vostès», aquesta seria la fase preferida des de Madrid. La cita electoral del 26-M marca un abans i un després en el posicionament; és el moment en què els socialistes decideixen intentar escapar-se de la correlació de forces de la moció de censura que els va situar en la presidència del país.

La constatació de l’existència d’una suposada fractura social, de la divisió entre ciutadania que viu a Catalunya, és útil instrumentalment per als socialistes en un context de campanya electoral permanent. A Pedro Sánchez li permet no moure un dit per gestionar el conflicte, per a desenredar la ja doble dimensió del malestar (la judicialització del conflicte i la crisi del model autonòmic).

Miquel Iceta li possibilita la construcció d’un eix ordre-desordre (ja no més dreta-esquerra) per a algun dia assolir la presidència de la Generalitat amb recolzaments diversos. Les teories de la fractura fan furor més enllà de la classe política i han permeabilitzat en destacats cercles mediàtics i intel·lectuals.

Segons la meva opinió, aquestes teories parteixen d’un diagnòstic equivocat. En aquests moments no som en el marc de la DUI. Si alguna vegada aquesta divisió social va poder arribar a tenir sentit, va ser aleshores. La principal equivocació de la via unilateral independentista va ser que aquesta es va implementar contra mig Catalunya. No tant pels objectius, sinó perquè es va deixar enrere una part molt important del país canviant les regles de joc amb exigües majories parlamentàries. Hi va haver desinterès institucional. La mateixa expresidenta del Parlament Carme Forcadell en una entrevista recent que li va fer Mònica Terribas argumentava en aquesta línia. Ara bé, després del 27-O del 2017 no s’avança més en aquest sentit i, per tant, la possibilitat de fractura queda desactivada.

Avui el procés ja ha acabat. I no perquè els problemes de fons s’hagin solucionat, sinó perquè s’ha canviat de pantalla: noves prioritats i aliances. En aquests moments, la qüestió no és independència sí o no. El que és a sobre de la taula és la forma com es gestiona el postprocés (a tall de revenja o anant a la base del contenciós). La sentència que imposa 100 anys de presó a dirigents polítics i socials suposa una deriva il·liberal, un retrocés en drets i llibertats.

Aquesta sentència va ser rebuda amb malestar, indignació i tristesa per àmplies majories ciutadanes a Catalunya, més enllà de l’independentisme i del mateix sobiranisme. Així doncs, no som ja davant una disputa identitària o entre comunitats com podia haver arribat a ser fa dos anys. Es tracta d’una batalla garantista. Una disputa dirigida cap a l’Estat (en cap cas entre iguals).