La UE i els Balcans

L'error de Macron

L'incompliment de les promeses realitzades a Albània i Macedònia del Nord l'únic que pot aconseguir és la pèrdua d'influència en aquests països a favor de la Xina, Rússia o Turquia

Es llegeix en minuts
L'error de Macron

L’última cimera del Consell Europeu, l’última de l’era Juncker, no va deixar content gairebé ningú. Ni el ‘brexit’ni el procés d’ampliació a Albània i Macedònia del Nords’han resolt. Tots dos havien quedat pendents durant l’estiu amb l’esperança que en l’examen de tardor es poguessin resoldre. Del ‘brexit’, aquí, gairebé millor no parlar-ne. 

Quant a l’obertura del procés de negociació per a l’ampliació d’Albània i Macedònia del Nord, ha quedatajornada fins a la primaveraque ve sota la presidència croata. Aquesta és la segona vegada en un any que el Consell Europeu ajorna una decisió d’enorme transcendència per a la regió balcànica. De fet, aquest retard s’acumula a l’anterior de juny del 2018,quan es va prometre des de Brussel·les,que el 2019 seria el seu any. Tant al juny com ara l’obstacle principal ha sigut el ‘no’ francès. 

Les discussions sobre la futura estratègia

A ningú se li escapa que els arguments esgrimits per París tenen unabona dosi de raó i són d’un pragmatisme aclaparador. Aquests quedarien resumits en la necessitat de reforçar les institucions i polítiques europees abans d’avançar cap a una nova ampliació i en la inexistència de mecanismes correctors i sancionadors una vegada que un estat es converteix en membre de ple dret de la UE. Cap novetat en la recuperació d’un vell debat, ‘approfondissement’ versus ‘enlargissement’, que als 90 es va convertir en la font de totes les discussions sobre la futura estratègia de la UE. Llavors va guanyar l’ampliacióper raons de tipus geopolític i per la magnitud simbòlicadel pas que s’anava a fer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les posicions dels actors individuals, no obstant, no han canviat de manera substantiva. Alemanya continua sent el capdavanter de l’ampliació,tot i que ara ja no compti amb l’important recolzament del Regne Unit i França, que sempre es va sentir desplaçada en aquest procés, s’oposa a les noves incorporacions. I la resta es van alineant en funció de les diferents conjuntures, si bé els Països Baixos i Dinamarca s’hi posicionen en contra, pel seu costat, els països de l’est recolzen el procés d’ampliació de manera explícita. 

Les raons rere aquestes posicions es troben, en la majoria dels casos, en la defensa d’unsinteressos molt vinculats als equilibris de poderdins del Consell Europeu o bé al desig de diluir qualsevol intent d’una integració política més gran. En tot cas les posicions d’uns i d’altres poc i gens tenen a veure amb el que passa a la regió i als seus ciutadans. 

No obstant, no seria forassenyat que des de Brussel·les s’actués amb una dosi d’empatia més gran en relació amb uns països que,després de passar per un traumàtic conflictedel qual encara s’intenten recuperar, porten rebent promeses d’ampliació des de l’any 2003. Unes promeses que només han servit per anar ajornantla decisió última de la seva incorporació a Europa. Unes promeses que condicionaven els avenços en la perspectiva europea a la consecució d’objectius estipulats any a any als informes país de la Comissió. 

Apassionats discursos polítics

Aquesta perspectiva europea no només anava quedant dissenyada en freds informes tècnics, també en apassionats discursos polítics com el que els ciutadans de la República de Macedònia del Nord van poder escoltar per boca d’Emmanuel Macron a finals del mes de setembre de 2019. Llavors el president francès apel·lava a la ciutadania macedònia–«compto amb vosaltres»–demanant el vot en el referèndum convocat per ratificar l’acord de Prespa pel qual es canviaria el nom del país, i condicionant-ne el resultat a les perspectives de futur del país, en clara referència a l’obertura de negociacions entre la UE i Skopje.

Notícies relacionades

Si els arguments de Macron són a primera vista raonables, no ho és menys que l’incompliment de les promeses realitzades per la UE cap als Balcans l’únic que pot aconseguir és la pèrdua d’influència en aquests païsosa favor d’altres actors internacionals com la Xina, Rússia o Turquia, amb tot el que això implica de desafecció al projecte europeu. Però sobretot pot arribar a provocar un procés de desestabilització polític i social en uns països que, si alguna cosa necessiten és reconeixement i confiança per part de la que ha sigut, fins ara, la seva primera opció, l’entrada en les institucions europees. No era aquest el moment del bloqueig,era el moment d’oferir sortides i certeses,especialment tenint en compte que les negociacions durarien anys. Potser quan Europa vulgui rectificar és massa tard.