La miopia unilateralista

El moviment independentista guanya cohesió al mateix ritme que perd transversalitat. Les últimes simpaties que li queden com a moviment de regeneració democràtica s’esfumen a cada nou acte de sabotatge des de la publicació de les sentència. Bàsicament, per la suma de dues perilloses banalitzacions. La primera és la de la violència. A aquesta violència hi pot haver contribuït la retransmissió televisiva del judici i l’obstinació a tenyir de rebel·lió amb centenars de declaracions, en un sentit o l’altre, que convertien el que s’havia viscut en atemptats contra l’autoritat o exercicis gratuïts de repressió segons el biaix. Hi va haver resistència a l’autoritat i desproporció en el mandat de fer complir la llei. D’aquells llots sorgeixen ara aquests fangs de persones de bé que justifiquen que s’aixequin barricades o desatenent qualsevol matís a l’actuació policial. Els que no volen arreglar aquest conflicte l’han portat on volien: a l’acumulació de conats de confrontació civil. I són uns irresponsables perquè la violència, la iniciï qui la iniciï, és sempre una espiral que no se sap com acabarà. I tots s’obliden que el que s’aconsegueix amb la violència només es pot mantenir amb la violència.

El segon gran concepte que s’està banalitzant és el de la «república». ¿En què es distingeix una república d’una dictadura si s’impedeix a la gent acudir a les manifestacions en què vulgui participar tallant carreteres? ¿O si es tanca l’entrada de les universitats als qui volen fer classe? L’independentisme passa un moment narcisista; es mira a si mateix sense mirar els altres. Confon la resta de catalans amb mers titelles de l’Estat. Per sortir d’aquest encallador farien més que bé d’escoltar veus com la de Carme Forcadell, que reconeix que l’octubre del 2017 els va faltar «empatia» amb la resta de catalans. L’origen d’aquesta banalització que condueix al narcisisme no és cap altre que l’«unilateralisme», la independència a base d’aquell somni humit de «desbordar» l’Estat amb accions que, en realitat, no fan cap altra cosa que aixafar la resta de ciutadans. No veure això els està encegant. Aznar deu ser l’individu més feliç del món.