¡Viva Franco!

Tinc entre els meus dits una pesseta, una ‘rubia’, una moneda exactament igual que la que vam utilitzar Miguel Gila, Joan Barril i jo per enterrar Franco el perfil del qual apareix, en una de les cares del metall. I a la creu, l’‘aguilucho’. Si a Franco el va succeir Joan Carles, a la pesseta (peça petita) la va reemplaçar l’1 de gener del 2002 l’euro, que valia 166,386 vegades més.

Aquells dies, Barril i jo estàvem gravant un programa de ‘L’illa del tresor’ als estudis de TV-3 de Sant Joan Despí. Una noia d’atrezzo havia preparat una maqueta de gespa amb un petit forat rectangular al mig, un taüt de cartró de poc més de cinc centímetres de llarg per tres d’ample i una muntanyeta de cafè molt. No recordo qui de tots tres, amb unes pinces i gran delicadesa, va introduir la moneda al fèretre, un altre de nosaltres el va tapar, i, entre tots i molt cerimoniosament, el vam introduir al clot; després, amb tres culleretes d’alpaca, li vam anar tirant cafè a sobre fins a sepultar-lo definitivament. El gran còmic plorava i gemegava sense consol mentre el meu amic i jo li donàvem afectuosos copets a l’espatlla per consolar-lo, fins a quedar fosos en una triple abraçada. No vam cridar «viva Franco», ni tan sols «visca la pesseta», que acabava de morir víctima del nou segle. Quan el regidor del plató va donar la presa per bona, ens vam tornar a abraçar, aquesta vegada de veritat.

Vaig pensar en això dijous mentre uns senyors de rigorós dol, a coll, traslladaven el fèretre de Franco amb summa cura des de la basílica del Valle de los Caídos, fins a una luxosa limusina mortuòria, i després van proferir secament els seus crits de ritual. «Un cop de taüt a terra és una cosa perfectament seriosa», va dir Machado. I Espriu, que ningú mor del tot mentre algú el recordi. Franco no ha mort: Vox és el seu club de fans i va en augment.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’exhumació ha sigut possible gràcies a la connivència del papa Francesc, el Tribunal Suprem –una cosa no treu l’altra– i Pedro Sánchez, full en blanc en què Iván Redondo va escrivintel que més convé a cada pas. No estaria malament que, posats a desenterrar, Sánchez i Redondo s’ocupessin també de les fosses comunes on es podreix la dignitat de tantes víctimes del franquisme fins a trobar Federico García Lorca, vestit d’impecable blanc i amb el seu últim vers penjant-lo de la mandíbula.

M’agradaria desenterrar Franco amb el Miguel, el Joan i les nostres culleretes de cafè, però ells se’n van anar i jo m’he quedat sol, molt sol amb els meus morts.