¿Com hem arribat fins aquí?

Intentaré respondre una pregunta que es fan moltes persones: ¿com hem arribat fins aquí? La resposta serà avorrida: no vull afegir llenya al foc. No demanaré la dimissió de ningú; menys encara el seu processament. Els periodistes no som polítics ni jutges ni fiscals. La nostra missió, com va dir Albert Camus, no és escriure a favor dels que fan la història, sinó dels que la pateixen; no és fer que passin coses, sinó intentar explicar les coses que passen.

¿Com hem arribat fins aquí? La primera part de la resposta l’hem escrit de forma reiterada: Mariano Rajoy va optar per la inacció política davant el procés i en va transferir la gestió a la justícia. Anteriorment, el PP havia promogut un recurs davant del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006. L’anticatalanisme dona vots; ho sap també Ciutadans. La sentència (28-6-2010) va plantejar un xoc de legitimitats: per primera vegada una llei orgànica espanyola, ratificada per una part del cos electoral –en aquest cas, el de Catalunya–, era esmenada.

Construcció d’un relat

¿Com hem arribat fins aquí? La segona part de la resposta –la que afecta la Generalitat– s’ha donat des de l’equidistància: hem dit que el president Rajoy va actuar com si només existís la llei i que el president Puigdemont ho va fer com si la llei no existís. Aquesta resposta és parcial. El sobiranisme no només va optar per la via unilateral i va abdicar de la tradició majoritària del catalanisme –la defensa de l’autogovern i d’una altra idea d’Espanya–, sinó que va fer una mica més: va construir un relat –el procés– davant el no-relat del Govern de Rajoy.

Al meu article ‘Un relat que violenta’, del 4 d’octubre, feia una reflexió en condicional que s’ha vist superada pels fets. Em limito a reproduir-la: «Si és veritat tot el que es desprèn del relat processista –un Estat espanyol que vulnera els drets fonamentals, una policia política que persegueix l’independentisme, una justícia sense legitimitat, un Govern que actua per mantenir la raó d’Estat, l’escalada repressiva amb la presó i l’exili...–, si tot això fos cert, alguns ciutadans catalans poden considerar que seria un delicte de lesa pàtria no respondre-hi amb tots els mitjans al seu abast».

Els líders del procés són gent de pau, però el seu relat està ple de mitges veritats que són pitjor que una mentida: el dret a decidir com a succedani del dret d’autodeterminació (reservat als països sota domini colonial); el concepte d’eleccions plebiscitàries, que remet a plebiscit (una pràctica allunyada de la democràcia parlamentària); la banalització de la secessió, que es presenta com una decisió menor (es pot declarar la independència no ja sense una àmplia majoria social, sinó sense la majoria parlamentària de dos terços que exigeix l’Estatut per a la seva reforma).

«Les paraules –va dir el filòleg Victor Klemperer– poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n, semblen no fer cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic». El mateix efecte que ha produït la distopia de la independència en una generació que s’ha socialitzat amb el procés. «És el medi natural on han fet els primers passos, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per a ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica», va escriure Raimon Obiols fa just un any.

La «por dels cultes»

El president Torra va parlar d’«infiltrats», però Mireia Boya, exdiputada de la CUP (la força independentista que no menteix), va apuntar en un tuit: «Sabeu perfectament que aquests joves als carrers no són grups violents, són els vostres fills, filles, nets, nebots, que han perdut la por i es defensen de la violència policial. Són allà demanant un futur digne». Mentrestant, el relat tòxic del procés continua viu. Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, va afirmar a l’acabar les ‘marxes per la llibertat’: «Prepareu-vos per defensar i sostenir una declaració d’independència».

Sabeu perfectament que aquests joves als carrers no són grups violents, són els vostres fills, filles, nets, nebots, que han perdut la por i es defensen de la violència policial. Són allà demanant un futur digne. Parleu-hi i veureu.

— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) 16 de octubre de 2019

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

 

¿Com hem arribat fins aquí? Falta una altra resposta: gràcies a la «por dels cultes» (Klemperer, de nou). Sí, a la por i al silenci de sectors del periodisme, de la intel·lectualitat, de l’acadèmia, de les patronals, dels sindicats de classe, de la societat civil catalana, en suma, que van comprar el relat del procés mentre en privat hi marcaven prudents distàncies. Que no posin ara el crit al cel. Aquell innocu dret a decidir que van avalar s’ha convertit en un tsunami devastador. Ja ho van advertir: «¡Els carrers seran sempre nostres!». Una acotació final: la desintoxicació del llenguatge és prèvia a qualsevol diàleg.