Més enllà de la sedició

La sentència del Tribunal Suprem ens obliga a tots els que hem intervingut en el debat sobre la naturalesa política del procés a revisar els nostres plantejaments en vista de la veritat judicial. La pregunta essencial ara és com s’ha d’explicar el que va passar el 2017 després de l’absolució de tots els acusats pel delicte de rebel·lió, cosa que, en cas contrari, hauria validat la tesi del cop d’Estat que van exposar els fiscals en les seves conclusions.

D’entrada, s’ha d’insistir que rebel·lió i cop d’Estat són coses diferents. El primer és una qualificació penal, i el segon, una valoració política. El delicte de rebel·lió depèn d’un codi penal i de la interpretació que en fan els jutges. Cop d’Estat, en canvi, és un terme que beu de la descripció que va fer l’austríac Hans Kelsen en el seu cèlebre assaig ‘Teòrica pura del Dret’ (1934) i que inclou «tota modificació no legítima de la Constitució, és a dir, no efectuada conforme a les disposicions constitucionals, o el seu reemplaçament per una altra». 

El propòsit dels líders del procés

La rebel·lió ha sigut rebutjada pel tribunal amb una extensa argumentació. El requisit d’una violència «estructural» no es va donar, tal com va sostenir l’Advocacia de l’Estat. Els episodis violents dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre no van ser preordenats pels acusats ni tampoc van tenir com a finalitat imposar la secessió. Però el més rellevant és que els jutges infereixen, a partir d’alguns testimonis i del fet que el Govern no va intentar materialitzar la ruptura, que en realitat el propòsit dels líders del procés va ser forçar el Govern espanyol «perquè negociés amb la Generalitat la manera d’accedir a la independència».

I si pretenien això és perquè sabien que era impossible accedir a la secessió a través d’«un referèndum sense la més mínima garantia», que «mai seria homologat per observadors internacionals veritablement imparcials». Els jutges conclouen que «la ruptura amb l’Estat exigeix alguna cosa més que l’obstinada repetició de consignes dirigides a una part de la ciutadania» i, per tant, que la tipicitat del delicte de rebel·lió no es va produir ni en les seves causes objectives ni subjectives.   

Ara bé, és precipitat deduir que, al no existir els requisits per a la rebel·lió, la tesi del cop d’Estat s’esfuma per complet. Més enllà del delicte de sedició pel qual han sigut condemnats, com a responsables d’alçaments tumultuaris contra l’ordre públic, no podem oblidar que la finalitat última dels acusats sempre va ser la independència. Els jutges estableixen que, al no poder trencar de manera unilateral el marc constitucional, el seu objectiu a l’instar la ciutadania a oposar-se al compliment dels mandats judicials no va ser cap altre que forçar el Govern espanyol a obrir una via d’accés a la secessió. La pregunta clau, per tant, és què hauria passat si ho haguessin aconseguit. Imaginem que Mariano Rajoy, fruit de les greus circumstàncies la tardor del 2017, hagués renunciat al seu famós «ni vull ni puc» i hagués acceptat la celebració d’un referèndum al marge de la Constitució. Doncs bé, els jutges conclouen que tampoc hi hauria rebel·lió, perquè «les decisions que impliquessin la secessió, prescindint de la qüestió de la seva legitimitat, no els serien imputables objectivament als acusats». És cridaner aquest esforç especulatiu que realitza el tribunal i que, segurament, té com a objecte blindar la condemna per sedició d’una contradicció argumental entre els seus requisits i les finalitats dels inculpats.

Derogar la Constitució

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

I, no obstant, si se n’haguessin sortit amb la seva, els acusats haurien aconseguit de facto derogar la Constitució a Catalunya. Per tant, rebel·lió i cop d’Estat són qüestions de naturalesa diferent. La primera no va succeir segons el Codi Penal, però el segon descriu políticament el que va passar. Amb el procés, els independentistes no només van envalentir una part dels catalans per desafiar a l’Estat, sinó que van intentar que la resta dels actors acceptessin com a irreversible l’escenari de la secessió. No podent aconseguir-ho directament, tot i que no per falta de ganes, van exercir una enorme pressió sobre el conjunt del sistema institucional i polític espanyol perquè s’avingués a una negociació. 

Penalment no és rebel·lió, però encaixa amb la definició de Kelsen i, per tant, permet definir el procés com a temptativa per reemplaçar la Constitució espanyola mitjançant l’aplicació de la llei jurídica i fundacional de la república catalana que els independentistes van aprovar el setembre del 2017, expressió inequívoca del cop d’Estat que volien executar.