Al contraatac

Amistat i poesia

2
Es llegeix en minuts
whatsapp-image-2019-10-18-at-213845

whatsapp-image-2019-10-18-at-213845

ElMikel és basc, sap molt de televisió i té casa des de fa anys a Sant Feliu de Guíxols; em va trucar divendres: «Catalunya és una terra collonuda tot i que el present pinti tan malament. Només et truco per dir-t’ho».

El Julio és madrileny, treballa a la Moncloa, està enamorat de Tarragona, ens coneixem des de fa més de trenta anys i em va enviar un SMS: «Ai [sic], amic, quin mal em fa tot aixòoo».

LaMarian és navarresa, maquilladora en una altra vida i muntanyenca per contagi; també va optar per l’SMS: «Ànims». No feia falta més.

ElDavid és el cantant d’un grup de Burgos que ha estat de gira per mig món; ell i els seus companys van tocar una tarda a la ràdio mentre vèiem per la tele la batalla campal a la Via Laietana: «Quin moment tan dur, amic... Ho sentim molt».

ElPaco és murcià i es mou encara més que els músics, és viatger professional: «Estaràs fotut amb tot aquest embolic, ¿oi?...»

LaMaribel és una actriu de fama internacional que em va regalar una impagable –i autèntica– mirada d’afecte quan va sortir el tema; de vegades no fa falta dir res.

I elBenjamín és un altre madrileny –com ella–, escriptor, que fa dos anys va escriure un poema titulat ‘Hablemos, parlem’, en què deia coses com «Hablemos sin cuchillos en las manos / hablemos sin quemarnos las banderas / Con razones, sin sangre en las aceras... Hablemos de palabras, no de idiomas / Digamos “te respeto”, “no te vayas”... Sin ver puntos finales donde hay comas / Sin ver desiertos donde solo hay playas». El poema era preciós, el va llegir a Granada pocs dies després de l’1-O i la gent, emocionada, va començar a aplaudir. Llàstima que després no li han fet gaire cas, la veritat; són mals temps per a la lírica.

Notícies relacionades

Ha passat només una setmana des de la sentència del Tribunal Suprem però ha pesat com un mal any, perquè res del que ha passat ha sigut agradable, començant per la mateixa sentència i les elevades penes de presó que comporta. Molts catalans estan de dol i l’actitud dels meus amics era molt semblant a la dels funerals: donar afecte i transmetre força a algú per superar la seva pèrdua. Així que em pregunto què és el que he perdut. I la resposta em fa por... ¡però em nego a rendir-me!

Els ho dec almenys a un basc, tres madrilenys, una navarresa, un burgalès i un murcià que han sigut capaços de mostrar respecte i comprensió. No faria falta gaire més per sortir del pou. Així que m’és igual –bé, no m’és igual però tampoc em guanyaran– que alguns menteixin i altres amenacin, que hi hagi crits, insults, pedrades i pilotes de goma. Jo continuo creient en els últims versos del poema del Benjamín: «Abrir ventanas, sin romper cristales/ Hay sitio para todos en España». I a Catalunya.