La desafecció (de Montilla) elevada al cub

Grande-Marlaska afirma que els serveis d’intel·ligència de l’Estat estaven investigant qui hi ha darrera del Tsunami Democràtic i que ho descobririen. Potser, un cop oberta la veda per part del Tribunal Suprem, vol assajar-se una nova imputació per sedició (de fet, de dret penal de l’enemic el jutge en sap un munt). Ell i el ministre de Foment han criticat durament l’acció a l’aeroport. Ábalos diu que no es tracta d’una acció de protesta, sinó que el que es buscava era bloquejar l’aeroport, que tenien moltes carreteres al seu abast abans d’arribar a la «infraestructura aeroportuària» [sic]. En les mateixes declaracions també ha aprofitat per descartar que el Govern espanyol en funcions tingui l’‘opció indult’ sobre la taula, ja que considera que la sentència és equilibrada i ponderada.

Aquestes declaracions no fan més que aprofundir en l’actitud ahir escenificada per Pedro Sánchez en la que va desenvoluparPedro Sánchez quatre idees força: Espanya és una de les millors democràcies del món, hi haurà un compliment íntegre de les penes, la crisi catalana és bàsicament un conflicte de convivència entre catalans i amb la sentència acaba l’independentisme.

L’aplicació expansiva de la sedició

Per altra banda, però, veig gran part de la ciutadania catalana trista i decebuda després de la publicació de la sentència. Els indigna la deriva il·liberal que suposa l’aplicació expansiva d’un tipus penal tant greu com la sedició. Persones de molts colors polítics, més enllà de l’independentisme i fins i tot del sobiranisme, que ahir es manifestaven, es concentraven, participaven de l’acció proposada pel Tsunami Democràtic o repicaven cassoles. Unes àmplies majories socials i polítiques que també es van visualitzar en l’esfera pública mitjançant comunicats i declaracions. I amb una concentració a la plaça de Sant Jaume, ‘Pels drets i les llibertats’, on sindicats, patronals, universitats, organitzacions socials i del món de la cultura van mostrar el «desacord amb la sentència, que no resol el conflicte polític», així com també van denunciar «les conseqüències greus que aquesta sentència té sobre els drets polítics de la ciutadania i els drets de manifestació, d’expressió, de lliure associació i de dissidència política, suposant un retrocés per a la qualitat democràtica de la nostra societat».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Segurament Catalunya i Espanya mai han estat tan lluny com avui. La desafecció de la que parlava Montilla el 2009desafecció Montilla ara es troba elevada al cub. I no per una qüestió identitària o nacional. De fet, ahir es van veure molt poques estelades i no massa apel·lacions a l’objectiu independentista. La resposta a la sentència s’articulava principalment des d’un sentit comú garantista, des d’una defensa de drets i llibertats. Però, ¿sabeu allò que més dol i més eixampla la ratlla de l’Ebre més enllà de la sentència? La falta d’empatia el mateix dia de la publicació cap a uns presos condemnats a un centenar d’anys i una societat sencera en xoc, i la negativa de molts dirigents polítics i de la intel·lectualitat espanyola (amb algunes excepcions que faríem bé de posar en valor) a intentar comprendre l’altre i actuar en la complexitat.

«On ets, Espanya? / No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua / que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!» (Joan Maragall).