Un altre gir

Diu el Tribunal Suprem, en la pàgina 271 de la seva sentència 459/2019, que hi va haver «una violència –que va existir i com a tal hem declarat provada– que no pot qualificar-se com a funcional, preordenada o instrumental». Per tant, no reuneix els elements objectius del delicte de rebel·lió, tampoc els seus elements subjectius, ja que els acusats no buscaven instaurar el règim jurídic dissenyat per les lleis 19 i 20 del 2017. « Es pretenia en realitat convèncer un tercer, el Govern democràtic d’Espanya, perquè negociés amb el Govern de la Generalitat la manera d’accedir a la independència... En paraules del coacusat senyor Vila en el judici oral, el que pretenien era ‘tensar la corda sense trencar-la’». Sobre aquesta senzilla però sòlida biga mestra es construeix la condemna.

El Suprem no desestima la rebel·lió per valorar que la violència fos insuficient. En les 493 pàgines de la sentència, s’argumenta amb solidesa que, ni estava al servei, ni va ser pensada, ni era un instrument en mans de la suposada rebel·lió. Al condemnar per un delicte contra l’ordre públic, no contra l’ordre constitucional, l’hiperventilat relat construït entorn de la idea que a Catalunya hem viscut un nou tipus de cop d’Estat, executat amb una nova manera de violència, s’esfondra estrepitosament.

Costa més decantar l’argumentació jurídica que permet al TS convertir en un delicte de sedició accions de desobediència o protesta per pressionar un Govern i que negociï una solució política. L’article 544 del Codi Penal estableix que l’alçament públic i tumultuari ha de tenir com a finalitat impedir l’aplicació de lleis, el legítim exercici de les funcions de l’autoritat o el compliment dels seus acords, o les resolucions administratives o judicials. El que el mateix tribunal denomina «dret a pressionar» no encaixa a la primera en les finalitats sedicioses taxativament enunciades pel legislador.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’haurà de veure amb detall on traça el Suprem les fines línies que distingeixen desobediència civil, desordres públics i alçament sediciós. Que Oriol Junqueras refusés dirigir-se a la multitud congregada davant la Consellera d’Economia perquè desistís en la seva actitud, com sosté el tribunal –pàg. 306, apartat f– en el seu judici d’autoria individual, difícilment el converteix en alçat i sediciós. La sentència és llarga i complexa. Costarà temps decantar el seu contingut jurídic. Convé practicar la mateixa prudència que el tribunal demanda a qui retreu debatre irresponsablement sobre indults, quan encara no hem acabat de llegir aquesta sentència.

Afanyar-se, com alguns, a convertir la sentència en una ratificació a les seves posicions polítiques i una condemna per a les visions contràries és la classe d’error que ens ha portat fins aquí. Convertir la sentència dels magistrats sobre uns fets penals concrets en una victòria definitiva per a les seves tesis polítiques i una derrota final per a les idees oposades només suposa un gir més al problema, no a la solució.