Una majoria no ho pot tot

El Tribunal Constitucional ha exhortat els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya a complir el seu deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa, jurídica o material, que directament o indirectament suposi ignorar o eludir sentències prèvies del mateix Tribunal. El president del Parlament de Catalunya ha respost mitjançant un article (‘La llibertat d’expressió al Parlament’, El Periódico, 10 d’octubre del 2019), que resulta necessari replicar per tal com el fil argumental que desenvolupa pot contribuir a certs equívocs.

L’actuació de la Mesa, si consisteix a no admetre resolucions que siguin manifestament i evident inconstitucionals, en especial les conduents a consolidar-se en l’intent de secessió unilateral de 2017, no suposaria una limitació de la llibertat d’expressió dels parlamentaris, que en tot cas podrien buscar empara dels seus drets fonamentals davant del mateix Tribunal Constitucional si consideressin que aquesta decisió els vulnera.

De fet, respondria al compliment del seu deure i suposaria, en última instància, emparar els drets del conjunt de la ciutadania catalana davant els que volen utilitzar el Parlament per provard’alterar per la via de fet, tot i que amb aparença d’actuació de dret, el marc constitucional i estatutari. No té sentit enfrontar institucions, ignorant les decisions del Tribunal Constitucional, per tramitar iniciatives que es refermen en resolucions o lleis ja anul·lades.

El Parlament –un parlament, qualsevol parlament– en un sistema democràtic, inclòs el nostre, ha de poder debatre lliurement, i contrastar arguments, sobre qualsevol assumpte. Els diputats i les diputades que participin en els debats tenen, a més, en les democràcies de matriu liberal i segons una llarga tradició del parlamentarisme democràtic, reforçada la protecció de la seva llibertat d’expressió per institucions com la inviolabilitat. En el nostre cas, aquesta inviolabilitat es troba recollida a l’article 71.1 de la Constitució, així com a l’article 57.1 de l’Estatut. L’únic límit a la llibertat d’expressió, en seu parlamentària, es troba en la cortesia i respecte que es reclama dels parlamentaris al mateix article 17 del Reglament del Parlament. Tristament, no sempre hem aconseguit tenir-nos el respecte que ens hauríem de tenir.

De fet, el Parlament no només pot debatre lliurement sobre qualsevol assumpte, sinó que també pot pronunciar-se políticament sobre qualsevol assumpte, sigui a través de declaracions institucionals, de declaracions de la Junta de Portaveus, de mocions o de propostes de resolució. Però el Parlament –un parlament, qualsevol parlament– en un sistema democràtic, inclòs el nostre, no pot disposar lliurement sobre qualsevol assumpte, sense atendre el marc constitucional, el marc competencial, les garanties del procediment legislatiu, les majories necessàries o les mateixes disposicions reglamentàries.

Les Meses, com a òrgans de govern dels parlaments, no es poden erigir en òrgans censors i coartar les iniciatives parlamentàries dels grups o dels diputats per raó d’oportunitat política, ja que això seria efectivament contrari a la naturalesa mateixa del parlamentarisme democràtic. La doctrina del Tribunal Constitucional no ha acollit un dret fonamental a la constitucionalitat de les iniciatives parlamentàries, és cert, sinó que ha establert que només en casos excepcionals les Meses poden no admetre iniciatives que, de manera patent i evident, siguin inconstitucionals o contràries a Dret.

No és, en absolut, una doctrina establerta ‘ad hoc’ pel que hagi passat en els últims anys a Catalunya, si bé aquesta posició hagi sigut reiterada pel Tribunal en sentències recents que sí que tenen origen. Ja en l’STC 161/1988, el Tribunal Constitucional va afirmar que no era contrari a la finalitat del control exercit per una Mesa rebutjar escrits en els quals es plantegessin qüestions manifestament alienes a les atribucions de les cambres, sempre que aquest rebuig no fos arbitrari o no motivat. Això es reitera, per exemple, en l’STC 205/1990, a la qual es reafirma que una Mesa només pot acordar la no admissió d’una iniciativa quan la contradicció al Dret o la inconstitucionalitat de la proposició siguin patents i evidents, i tot i que en l’STC 95/1994, entre moltes altres que resulta de més esmentar.

Patentment inconstitucionals

¿Hi ha hagut, en el Parlament, iniciatives parlamentàries que fossin, de manera patent i evident, inconstitucionals? Segons el nostre parer, resulta molt clar que sí, que n’hi ha hagut, contingudes tant en propostes de resolució com en textos articulats que pretenien fer-se passar per lleis –una llei, per ser-ho, ha de ser aprovada per un òrgan amb competència per a això i a través del procediment establert per fer-ho–. L’exemple més clar, quant a resolucions, el tenim en la Resolució 1/XI, del 9 de novembre del 2015, per la qual es pretenia ni més ni menys que declarar «solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república», proclamant que el Parlament actuaria com a «poder constituent».

Quant als textos articulats amb aparença de llei, són encara més conegudes les que es van forçar en les tristes jornades parlamentàries del 6 i el 7 de setembre del 2017, mitjançant les quals, entre altres coses, es volia substituir el marc constitucional i estatutari per una pseudoconstitució que prefigurava un Estat de signe autoritari, sense seguir cap dels procediments establerts per a la reforma estatutària o constitucional, i amb majories que no haurien sigut suficients per elegir un Defensor del Poble o aprovar una llei electoral. Per molt que ho argumentin les formacions que llavors van impulsar que es procedís així, assegurant actuar en nom de la voluntat popular i la mateixa democràcia, no es pot identificar el principi democràtic només amb l’execució de la voluntat de la majoria.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L’adopció de decisions per majoria ha de ser conjugada necessàriament amb el respecte als drets de la minoria i amb el respecte al procediment i les garanties que conté. La democràcia no és només procediment, però sense les garanties del procediment, que ho són per a tothom, no n’hi pot haver.

*Portaveu adjunt del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avan