Handke i jo

Em vaig enamorar definitivament de Peter Handke poc abans de la mort de Franco, quan un jove José Luis Gómez va presentar ‘Gaspar’ i ‘El pupilo quiere ser tutor’ al petit però lluitador Teatre Capsa del carrer Aragó. Va ser una pedrada contra la templa: vaig veure ‘Gaspar’ una dotzena llarga de vegades, prenent notes en la foscor de la sala; ‘El pupilo...’ era una partitura de gestos muda que van representar superbament Joan Font i Fermí Reixach a les ordres de Gómez. Pocs anys abans Ricard Salvat havia estrenat, amb una gran polèmica i enrenou, ‘Insults al públic’.

Ja el 1980, la companyia La Gàbia, de Vic, dirigida per Joan Anguera, va  posar en escena ‘La cavalcada del Llac Constança’ que, com les obres anteriorment citades, mantenia una relació wittgensteiniana estreta amb el poder i el perquè de les paraules. Set anys després, un dia de Sant Esteve, em truca per telèfon Anguera i m’urgeix: «¡Agafeu el primer tren i veniu la Maria i tu a Perpinyà,  i a la nit anirem a veure una pel·lícula que és l’hòstia!», o una cosa així. La pel·lícula era ‘El cielo sobre Berlín’, una col·laboració de Handke amb els seus ‘old friends’ Wim Wenders i Bruno Ganz –¡quin trio! Si  avui m’obliguessin a escollir una pel·lícula entre totes, potser em quedaria amb aquesta història d’àngels, humans i Nick Cave bordant a la llunyania.

El 1996 vaig tenir la fortuna de comptar amb una companyia tristament irrepetible (Rosa Novell, Mercè Lleixà, Rosa Renom, Àurea Márquez, Franco di Francescantonio, Francesc Orella, Pere Arquillué...) per presentar, al Festival Grec, ‘De poble en poble’, un llarg i lent poema dramàtic, una «epopeia de la quotidianitat» en què Handke es plantejava, entre molts altres assumptes, la possible traïció de l’intel·lectual (ell) envers la gent corrent (els seus germans). Si pogués tornar a escollir una peça teatral posterior a ‘Esperant Godot’, optaria per aquesta.

Notícies relacionades

Olga Tokarczuk i Peter Handke, dos Nobel per a Centreeuropa

L'incòmode Peter Handke, premi Nobel de literatura 2019

Ja el 2003, una coproducció del Grec amb Bitó-Temporada Alta i el Centre Dramàtic d’Aragó ens va permetre fer pujar el carrer a l’escenari amb ‘L’hora en què sabíem res l’un de l’altre’, una peça en què 18 actrius i actors sense paraules però vestits fregolianament amb diversos centenars de pantalons, faldilles, jaquetes, abrics i sabates deambulaven, sense trobar-se, sota la llum d’un monòlit dissenyat pel mestre Jon Berrondo.

Suècia acaba de concedir el seu Nobel 2019 al gran poeta austríac; les mares de Srebrenica es mosseguen els punys d’impotència al veure premiat qui va redactar l’elogi fúnebre a Milosevic, l’assassí dels seus fills.