La UE i l'OTAN, ostatges de Turquia

La Unió Europea (UE) i l’OTAN són ostatges de Turquia. Per això, l’autoritari president turc, l’islamista Recep Tayyip Erdogan, considera que té les mans lliures, sense risc de represàlies, per envair la zona kurda de Síria i dur a terme un procés de neteja ètnica a la franja fronterera per establir-hi tres milions de refugiats sirians àrabs residents a Turquia.

La incapacitat de la UE per gestionar de forma comuna els fluxos migratoris a les seves fronteres exteriors va portar els líders europeus a subcontractar el 2016 la contenció de la immigració al flanc oriental europeu a Turquia a canvi d’una ajuda inicial de 3.000 milions d’euros. Això ha col·locat la UE en una posició de dependència respecte a Ankara.

Erdogan explota contínuament aquesta debilitat amb finalitats polítiques. Aquesta setmana ha tornat a amenaçar d’enviar més de tres milions d’immigrants i refugiats a la UE si continua criticant la seva invasió militar de Síria. En els últims mesos, Ankara ja ha relaxat el control migratori com a advertència, la qual cosa ha elevat a més de 39.000 el nombre d’immigrants arribats a Grècia en els primers nou mesos d’aquest any, el doble que en el mateix període del 2018, segons l’Organització Mundial per a les Migracions.

Peça fonamental de l’OTAN

Turquia representa una peça fonamental de l’esquema militar de l’OTAN des de la guerra freda. El temor que l’acostament d’Erdogan a Moscou dels últims anys es transformi en un distanciament més gran d’Occident ha conduït l’Aliança Atlàntica i els seus últims secretaris generals a una política de tolerància envers Ankara, malgrat un comportament incompatible amb els principis democràtics que l’organització assegura defensar i representar.

La UE, almenys, ha demanat formalment el cessament de la invasió turca del nord de Síria, tot i que aquesta diplomàcia declarativa sense mesures de retorsió és ineficaç i només serveix per tranquil·litzar la consciència. L’OTAN, no obstant, ha avalat implícitament la invasió turca al limitar-se el seu secretari general, Jens Stoltenberg, a demanar a Ankara que actués amb «restricció» i de forma «mesurada» i «proporcionada».L’OTAN també ha guardat silenci sobre el creixent autoritarisme del règim d’Erdogan i sobre la brutal repressió i empresonament dels diputats de l’oposició, periodistes, professors, funcionaris i ciutadans crítics. L’OTAN fins i tot ha acceptat la compra per part de Turquia del sistema antimíssils rus S400, incompatible amb la xarxa defensiva de l’Aliança Atlàntica i que permetrà la distorsionadora presència de tècnics i especialistes militars russos a les bases militars d’un país aliat.

La UE i l’OTAN també van tolerar l’activa cooperació del règim d’Erdogan amb els gihadistes i les milícies extremistes a Síria, inclòs Estat Islàmic (ISIS), com recorden ara l’exministre francès Bernard Kouchner i el filòsof Bernard-Henry Lévy. La revelació al seu dia d’aquestes pràctiques els ha costat als periodistes i directors del diari turc Cumhuriyet llargues penes de presó i l’exili i a la periodista nord-americana Serena Shim li va costar la vida el 2014 en un sospitós accident després d’anunciar que la perseguia el servei d’intel·ligència turc.

Els plans d’Estat Islàmic

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Ara que Turquia ataca les milícies kurdes, clau per a la derrota d’ISIS, convé no oblidar que Erdogan va rebutjar el 2014 durant més d’un any que els Estats Units utilitzessin l’espai aeri turc per combatre ISIS i que només es va sumar de mala gana a la coalició nord-americana a l’estiu del 2015 per bombardejar bàsicament els kurds. Com va detallar The Wall Street Journal, Erdogan també es va negar el 2014 que els EUA utilitzessin Turquia com a base per a l’operació de salvament d’ostatges en mans dels gihadistes, entre els quals hi havia els periodistes James Foley i Steven Sotloff, posteriorment executats. Així mateix, durant el setge de Kobane (2014-2015), Erdogan va fer tot el possible per facilitar que ISIS prengués la ciutat siriana i per obstaculitzar al màxim la defensa i la victòria final kurda. La invasió turca coincideix, a més, amb els plans d’ISIS d’iniciar operacions coordinades per alliberar els seus combatents presos a Síria, segons un informe del 4 d’octubre de l’Institute for the Study of War.

La nova passivitat de l’OTAN davant Turquia obre la via per a una altra victòria diplomàtica internacional de Rússia, que ja es presenta com a mediadora davant del buit deixat pels EUA i la UE. Moscou ja va obtenir al setembre, sota l’ègida de l’ONU, un acord per formar un comitè constitucional sirià per posar fi a la guerra civil. Unes milícies kurdes debilitades poden ser més proclius al compromís amb Damasc que busca Rússia.