El risc de la paraula sobreactuada

L’equiparació de la política amb el teatre és molt popular, però és en campanya electoral quan la teatralitat dels polítics assoleix el seu punt àlgid. Res nou, el desprestigi de l’activitat política descansa en bona mesura en els excessos verbals dels seus protagonistes. Aquests ho saben i tot i així no semblen disposats a reprimir el seu suposat talent creatiu ni el dels seus assessors. Hem sobreviscut a nombroses i continuades convocatòries electorals, i per tant, no hi hauria res a témer, si no fos perquè l’actual circumstància s’està convertint en un polvorí per culpa de la conjunció d’una sentència que difícilment serà d’absolució, la perspectiva d’una reacció d’indignació animada des del poder independentista i les eleccions generals, el resultat de les quals es va ajustant a cada sondeig.

Aquest polvorí pot explotar per moltes raons. La sobreactuació només és la metxa que tenen més a mà. La sobreactuació és un vici dels mals actors. Traslladada a la política, vindria a ser una exageració verbal amb què es persegueixen uns vots fàcils i que porta implícit l’engany o si més no la hipèrbole de l’autèntica voluntat de l’orador. A diferència del teatre, en política els sobreactuats solen obtenir l’aplaudiment fàcil dels entusiastes a qui la paraula encesa i imprudent satisfà les seves aspiracions.

L’actual campanya presenta per als candidats i governants el risc d’aquest deixar-se portar per les seves pròpies paraules excitades i les dels seus adversaris, igualment falses i temoroses de quedar-se enrere en el rànquing patriòtic de qualsevol de les pàtries. S’exigeix un alt sentit de la responsabilitat per no prendre decisions horroroses en funció de tanta representació. El nostre conflicte entrarà en una nova fase després de la sentència, i tot i que és aventurat avançar-ne les característiques fins a conèixer la decisió del Tribunal Suprem, és fàcil presumir una tendència a empitjorar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La sobreactuació pot actuar com a accelerador de la tendència. En aquest sentit, hi ha les apel·lacions a la desobediència institucional, la instrumentalització de la cambra com a aspersor de tensió, la proclamació dels dos fronts de tornar a fer el que ja van fer malament o la competició dels líders del Congrés per explicar-nos quin té una idea pitjor per aplicar a Catalunya a partir de les declaracions provocadores de la majoria independentista, sorgides potser de la por de cada soci d’aparèixer com a timorat. Fins i tot la Guàrdia Civil s’ha llançat de forma inaudita a exhibir els seus hipotètics mèrits per haver arribat on hem arribat.

Les reaccions es retroalimenten i el criteri imperant és el de la repercussió que pugui tenir a les urnes. Per assegurar aquest mètode, cada bloc té els seus guardians de les essències disposats a martellejar l’opinió pública per treure rèdit electoral si els fets no responen a les seves expectatives. Podria passar que no passés res extraordinari, feliçment, i això també tindria les seves conseqüències electorals.