Anar al contingut

Anàlisi

Un Estat social hauria d'accelerar el consens sobre les pensions

Josep-Francesc Valls

L'anunci del PSOE, sobre un increment conforme a l'evolució de l'IPC, condiciona el debat públic en favor del reequilibri social

Els períodes de provisionalitat política tenen alguns aspectes positius. Tot i que el Govern es trobi en funcions, Pedro Sánchez s’ha compromès a incrementar les pensions al mateix nivell que l’evolució de l’IPC. D’aquesta manera, si a finals de desembre no apareix un Govern ferm, recorrerà a la figura del decret llei i fixarà la prestació a aquest indicador. No resol la qüestió, però legisla prenent un barem raonable, el de l’evolució dels preus. Les mesures definitives ja s’adoptaran quan es puguin consensuar, cosa que en aquestes circumstàncies és com dir ‘ad calendas graecas’, o sigui mai. Momentàniament guanya el costat social. Avui per tu, demà per mi

Els jubilats formen el col·lectiu més gran de la població espanyola. Gairebé 10 milions de persones, un de cada cinc espanyols. I continua creixent. Més encara, en els pròxims anys. Columnes d’aquest col·lectiu van aquests dies des de diferents llocs per convergir el pròxim dilluns a Madrid. Els ingressos són tan dispars com per incloure uns 200.000 pensionistes que obtenen la prestació més elevada, 2.567 euros bruts al mes, i alhora gairebé cinc milions que cobren menys de 1.000 euros. Dins d’aquest grup de pensionistes mileuristes, dos milions no arriben a 700 euros. Però si la divergència econòmica és àmplia, ho és més encara si ens atenim a la divisió entre vàlids, menys vàlids, i no vàlids. O si ens referim a aquells per als quals la jubilació és l’anhelat punt final a la vida laboral o, al contrari, un punt i seguit o el rellançament professional. Tot i que no voten el mateix partit polític, tots senten el seu alè al clatell. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una excel·lent anàlisi publicada aquest dimarts al web d’aquest diari (Antonio Castillo, ‘Pensions i eleccions’), manejant fonts de l’INE, deia que els pensionistes en el seu conjunt no han perdut tant poder adquisitiu entre el 2006 i el 2017. Bé és cert que les percepcions màximes s’han deixat un bon pessic, però les mitjanes han recuperat gairebé un 7%. Malgrat aquestes dades, la secretària de Polítiques Socials advertia l’altre dia que, si seguia aquesta evolució, els pensionistes actuals i futurs estan condemnats la pèrdua contínua de poder adquisitiu. En efecte, les previsions per a l’any 2060 indiquen que la taxa de substitució, és a dir la relació entre la pensió i l’últim salari, passarà del 79% al 48,6%, menys de la meitat del nivell de vida en actiu. Si s’associen les pensions a l’IPC, l’hecatombe es frena.

Pressió als jubilats

¿Què guanya el PSOE ficant aquest tema en les eleccions generals? Implanta una mesura social. Pressiona els jubilats i l’esquerra a que els votin per poder aplicar-la. I condiciona el debat públic en favor del reequilibri social. Davant les visions liberals que intenten ampliar els sistemes de capitalització –tant aporta un treballador, tant rebrà quan li arribi l’hora de la jubilació–, el sistema de repartiment mostra una solidaritat intergeneracional on no s’abandona els més desfavorits. 

Creix el nombre de pensionistes al nostre país. Augmenta la longevitat. Cada vegada són més elevats els imports de les noves pensions. El dèficit es dispara. La tasca és doble. Requereix un doble consens. D’una banda, cal lligar-les a una base de finançament i criteris de revalorització estables. D’altra banda, cal arribar a un acord entorn de la sortida esglaonada a la jubilació, segons cada perfil; el retard de l’edat fins als 67 o 70 anys; la liberalització de càrregues fiscals que permetin als jubilats continuar desenvolupant les activitats; i la generalització dels sistemes de capitalització com a complement de les pensions contributives.

Un Estat social, com consagra la tan invocada Constitució espanyola de 1978, hauria d’accelerar aquest consens.