Marchena, entre Kant i Herder

El Tribunal Suprem ultima la sentència del denominat «judici del procés». Juntament amb els fets provats i els delictes que s’acabin derivant d’quests fets amb les seves corresponents penes, serà molt interessant observar quins són els seus fonaments de dret. No només els formals sinó els que podríem denominar «filosòfics», l’ancoratge que la Sala presidida pel jutge Manuel Marchena busqui en la teoria jurídica.

El fiscal va assenyalar un camí al tribunal: «Com deia Jürgen Habermas, la legitimitat de la secessió no es pot decidir sense plantejar prèviament la legitimitat de l’statu quo». La cita de Javier Zaragoza té els seus orígens en Immanuel Kant quan va escriure: «Tota incitació que faci passar a l’acció el descontentament dels súbdits, tot aixecament que esclati en rebel·lió, és el delicte suprem i més punible en una comunitat, perquè destrueix els seus fonaments». La Constitució és la font jurídica on la sobirania popular enllaça amb la llei. Davant aquesta construcció, les defenses que han seguit una argumentació més política que jurídica han oposat la falta de legitimitat democràtica de la Constitució. L’assumpte no és menor i va ser objecte d’un apassionat debat entre el mateix Kant i el seu deixeble i examic Herder. Vegem el nucli del problema.

La rebel·lió

Kant, a Teoría y práctica: relación en el derecho político, fonamenta la gravetat de la rebel·lió en el fet que suposa una ruptura del «contracte originari» sobre el qual es fonamenta la creació d’un Estat a través d’una constitució. «Però d’aquest contracte –conclou Kant–, com a coalició de cada voluntat particular i privada, dins d’un poble, per constituir una voluntat comunitària i pública (a fi d’establir una legislació, sense més ni més, legítima), de cap manera és precís suposar que es tracta d’un fet (fins i tot no és possible suposar tal cosa). [...] Es tracta d’una mera idea de la raó que té, no obstant, la seva indubtable realitat (pràctica), a saber, la d’obligar tot legislador que dicti les seves lleis com si aquestes poguessin haver emanat de la voluntat unida de tot un poble». Amb permís dels filòsofs del dret, el que ve a dir Kant és que el contracte originari que fonamenta les constitucions civils és una espècie d’axioma, l’origen del qual no té una expressió factual i que, en la majoria dels estats, és millor ignorar per la seva lletjor. De manera que quan la Constitució del 1978 diu, en el seu article 1.2, «la sobirania nacional resideix en el poble espanyol», no s’ha de preguntar des de quan ni per què, i qüestionar-ho és, en tot cas i circumstància, un delicte de rebel·lió del qual l’Estat s’ha de defensar amb tots els mitjans al seu abast.

Davant aquest plantejament, Herder va mirar de buscar un fonament tangible del «contracte originari» i el va trobar en el concepte de «Nació» que la Constitució espanyola anteposa a la sobirania en el seu preàmbul: «La Nació espanyola [...] proclama la seva voluntat de garantir la convivència democràtica dins de la Constitució». El que va defensar Herder és que aquest contracte originari és la resultant de la Història, que uneix els individus en comunitats en virtut de la cultura, la llengua i les tradicions compartides al llarg del temps.

Notícies relacionades

¿Ha tornat Vinícius?

¿Pot seguir Sánchez?

La versió autoritària i racista de Herder donarà origen posteriorment, gràcies a Hegel, als nacionalismes supremacistes. Herder no va tan lluny. Però, des que una part d’independentisme va abandonar la via de la deliberació d’Habermas per abraçar la via nacionalista, com ha assenyalat el professor Pau Luque, aquesta és la seva principal via argumental: la legitimitat del «poble» –sigui en la versió inclusiva de Cuixart o excloent de Torra–, de la nació preconstitucional, per alçar-se de manera no violenta davant d’una legalitat injusta. Un cuc que alimenta també Vox.

De manera que Marchena ha de decidir sobre què fonamenta la seva sentència: el preàmbul de la Constitució inspirat en Herder o l’article 1.2 d’arrels kantianes. El segon obriria més possibilitats a la política en la mesura que permetria exigir a l’Espanya constitucional entrar en una via deliberativa perquè, com conclou el mateix Kant, «si la llei és de tal índole que resultés impossible a tot un poble atorgar-li la seva conformitat, llavors no és legitima». I llavors, les forces deliberatives podrien recuperar el lideratge en el camp independentista i erradicar les unilateralistes que s’acosten aquests dies perillosament al concepte de «guerra justa», el més temible de l’univers hegelià, esgrimit curiosament pel feixisme i pel comunisme.