Anar al contingut

Al contraatac

Menjar-te el món

lev dolgachov

Menjar-te el món

Najat El Hachmi

No suporto que em parlin de calories, greixos i carbohidrats quan estic menjant. Com si en plena activitat sexual et vingués algú a recordar-te la bioquímica de l'atracció

Menjar ja no és el que era. El simple acte de saciar la gana s’ha convertit en un procés complicadíssim ple de paranys, ingents quantitat d’informació i milers de contradiccions. ¿Qui es pot permetre, a dia d’avui, seure tranquil·lament davant del plat i gaudir-ne sense que li passin pel cap totes les idees relacionades amb l’alimentació que ha anat rebent en les últimes dècades? Menjar sense pensar és un autèntic luxe. I fins i tot si aconsegueixes foragitar tot el teu saber dietètic per concentrar-te en el gust i el plaer, no falta qui s’entesta a aigualir-te la festa amb comentaris de dietista nazi. Confesso que no suporto que em parlin de calories, greixos i carbohidrats quan estic menjant. Com si en plena activitat sexual et vingués algú a recordar la bioquímica de l’atracció, les hormones de l’excitació i les fases de l’orgasme. Oi que destrempa? Doncs no poder-te menjar qualsevol plat que no sigui verdura bullida sense el típic comentari advertint-te dels perills del que t’estàs emportant a la boca també t’amarga el moment. I si no te l’amarguen a tu, se l’amarguen a ells mateixos però la qüestió és no callar.

No és gens fàcil la tasca de desprendre’t de tot el que saps sobre nutrició. Van començar amb les piràmides i la composició dels aliments a l’escola. Durant milers d’anys eren les mares i les àvies les que ens transmetien una complexa cultura gastronòmica que servia per nodrir els cossos però també per inscriure’ns dins d’una tradició, un conjunt de signes que formen tot un sistema de comunicació. En l’educació alimentària que rebem aquesta altra part simbòlica i cultural del menjar queda completament fora de l’equació. És per això que vam començar a familiaritzar-nos amb productes estranys, de noms impronunciables. Ara ja sembla que n’haguem consumit tota la vida però ni el kiwi ni la xirimoia, posem per cas, no formaven part de cap tradició local. Gairebé sempre que s’introdueix un nou aliment és perquè se li atribueixen propietats excepcionals, més encara després de l’invent dels súper aliments.

En un dels seus últims reportatges la Glòria Serra ens explicava que per produir un quilo d’alvocat calen vuit cents litres d’aigua. Sí, amics “milenials” eco-vegans, aquesta és la veritat que no voleu conèixer. Que per esmorzar els vostres púdings de xia súpersaciants i súpersans i que queden tan bé a la foto amb quatre nabius al damunt, algú ha hagut de portar-la des de l’altra punta del món. Que per cruspir-vos satisfets la quinoa sense el gluten que tolereu perfectament però eviteu per les mil bestieses que n’heu llegit, la població que la consumia de manera tradicional ha vist com augmentava el seu preu per la vostra demanda esnob. Perquè és clar, una escudella de cigrons o unes mongetes blanques saltades no són tan sexis, no?