Anar al contingut

Recreacions prehistòriques

Fòssils 'influencers'

Fòssils 'influencers'

Jordi Serrallonga

Homínids amb patilles, neandertals pèl-rojos i dinosaures multicolor

El cap de setmana, al mercat de Sant Antoni, vaig trobar una anhelada joia: ‘Ray Harryhausen, an Animated Life’. Creador de criatures marines, esquelets mòbils, gegantins saures, cine fantàstic i el mestre de la ‘stop motion’... tot un festival. Una vegada a casa, amb el tresor ben guardat, la passió per primats i fòssils em va portar a fullejar el llibre a la recerca del simi i els dinosaures que Harryhausen va animar per a pel·lícules com ‘El gran goril·la’, ‘La vall de Gwangi’ o ’Fa un milió d’anys’. Tot i que he de confessar que la icònica fotografia de Raquel Welch, i el seu biquini paleolític, van interferir momentàniament les meves indagacions. Allà estava ella, armada amb una llança, enfrontant-se a dinos juràssics i cretacis amb els quals mai va conviure cap humà. Vaig repassar les textures dels ninots, així com el tall i confecció de la vestimenta prehistòrica, i vaig recordar aquella xerrada que –pocs dies enrere– havia mantingut amb una expedicionària a la llunyana Jordània.

Va ser a l’estret Siq de Petra, minuts abans d’arribar –com a la gran pel·lícula ‘Indiana Jones i l’última croada’– a la façana de la Khazneh. Lara va aturar el seu camí iniciàtic i va etzibar la gran pregunta: «¿Com podeu conèixer l’autèntic aspecte dels éssers del passat amb només uns quants ossos?»

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Les primeres rèpliques de plàstic d’un ‘Tyrannosaurus’, un ‘Stegosaurus’ i un ‘Triceratops’ que van entrar a casa, a la dècada dels 80, van ser regal del meu pare. Coincidències de la vida, procedien del mercat de Sant Antoni. Encara les conservo com peces de museu. Són figures tosques, inexactes i monocromes: marró, taronja i negre, respectivament. Uns colors que no coincideixen amb les làmines del llibre que, també adquirit al mateix mercat dominical, va donar peu a una incipient biblioteca sobre dinosaures i prehistòria. A ’¿Conoces tú... los animales prehistóricos?’ el ‘verd llangardaix’ uniformava els grans carnívors bípedes i els sauròpodes vegetarians.

Avui, en canvi, les col·leccions de miniatures antediluvianes i, sobretot, les recreacions paleontològiques per a productes de divulgació eviten els cossos monocroms reptilians i opten per una explosió d’escales cromàtiques més pròpia dels camaleons, iguanes i agames que observo a Madagascar, Sud-amèrica i Jordània. ¿Estem segurs que eren així? Sí i no. La feina dels paleontòlegs i arqueòlegs és minuciosa, però no podem reconstruir colors i textures amb exactitud. Per tant, quan l’artista científic maquilla les seves criatures és normal que es permeti certes llicències; unes concessions que són proclius a impregnar-se de les modes del moment.

Un exemple en són els homínids ‘influencers’. A finals del segle XIX, i primeres dècades del XX, els neandertals van ser representats com a monstres deformes. Contràriament, ara els mostrem amb expressió intel·lectual i, gràcies a l’ADN fòssil, amb cabellera pèl-roja. Tampoc oblidaré la meva trobada amb els maniquins de guix exhibits a les sales d’evolució humana de diversos museus de l’Àfrica Oriental; havien sigut modelats als anys 70 i, a més dels cabells a l’estil afro, els ‘Homo habilis’ presentaven llargues i poblades patilles segons els cànons de la moda disco imperant. A l’actualitat el guix ha donat pas a les resines i els primers homínids africans compten amb fidels rèpliques cobertes de cabell natural; és el cas de ‘Mrs. Pless’ i el ‘Cascanueces’ al Museu de l’Evolució Humana de Burgos. El que és divertit és que, a la mateixa institució, ‘Miguelón’ –un preneandertal d’Atapuerca– camina nu mentre que el ‘Chico del Turkana’ porta un decorós tapall. Impossible preguntar-los qui dels dos va seguir el corrent naturista i qui va preferir protegir els seus genitals dels arbustos espinosos.

El bonic bust de ‘Lucy’, per a la portada de ‘National Geographic’, va rivalitzar amb Raquel Welch gràcies a uns seductors ulls de fons blanc. I al Museu Americà d’Història Natural dos ‘Australopithecus afarensis’ caminen junts per un diorama de Laetoli (Tanzània); que el mascle estengui el seu braç per sobre de les espatlles de la femella, ¿potser pretén exaltar, subliminarment, la invenció i èxit de la monogàmia fa la barbaritat de 3,5 milions d’anys? Advocats matrimonials i premsa rosa ens brinden una altra realitat.

La ciència avança a passos de gegant sobre el coneixement del passat. Això sí, a l’imaginar-lo també ens succeeix com a Harryhausen en les seves pel·lícules: l’estilisme dels nostres ‘monstres’ potser sacrifica realisme en favor de les, i els, ‘influencers’ de cada època.

*Arqueòleg, naturalista i explorador; col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Temes: Història