Anar al contingut

Els CDR detinguts

Un relat que violenta

Un relat que violenta

Rafael Jorba

El Parlament fa un salt al buit a l'equiparar la desobediència civil amb la institucional. En un Estat de dret, les institucions es deuen al principi de legalitat.

En política no hi ha axiomes universals. No és veritat, per exemple, que el socialisme hagi estat sempre pacifista, però sí que ho és que Jean Jaurès, un dels seus referents, va ser assassinat la vigília de la gran guerra per ser-ho. El mateix es pot dir d’altres ideologies. És el cas del moviment independentista català: no és veritat que històricament no hagi estat mai violent, però sí que és cert que els líders del procés han fet bandera de la no-violència.

No hi ha axiomes universals, però sí drets fonamentals. Un d’ells és la presumpció d’innocència, inscrita a la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tota persona acusada de delicte té dret que es presumeixi la seva innocència mentre no es provi la seva culpabilitat» (article 11). Aquest és ara el cas dels set membres dels CDR en presó preventiva per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional: disfruten de la presumpció d’innocència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Fins i tot en cas que un dia fossin declarats culpables, s’ha de recordar que no hi ha sentències col·lectives, és a dir, aquesta culpabilitat se circumscriuria a cadascun dels encausats, en funció del seu grau de responsabilitat, sense que es pogués extrapolar al conjunt del moviment independentista. Això no obstant, és una temeritat que a partir d’un axioma –l’independentisme no és violent– es dicti a priori una sentència d’absolució  i s’atiï una actitud de descrèdit de la justícia que perjudica els 12 processats pel cas de l’1-O a pocs dies que es dicti sentència.

Mentrestant, cal constatar que hi ha relats que violenten. És el cas del relat del procés, ratificat en les resolucions aprovades el 26 de setembre a al final del debat de política general del Parlament. No només no fan propòsit d’esmena, sinó que insisteixen en el full de ruta marcada per la resolució sobre l’inici del procés (9-9-2015) i les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent (27-12-2016), és a dir, la via unilateral, que va culminar en els fets de setembre i octubre del 2017: les 'lleis de desconnexió', l’1-O i la declaració d’independència. (Es constata que ERC, dit sigui entre parèntesi, acaba tornant a la unilateralitat quan és posada entre l’espasa i la paret pels seus companys de viatge de JxCat i la CUP.)

Desobediència civil i institucional

A la literalitat de les resolucions em remeto: «El Parlament de Catalunya afirma la legitimitat de la desobediència civil i institucional, com a instruments en defensa d’aquells drets civils, polítics i socials que puguin ser lesionats», «El Parlament reconeix que Catalunya va exercir el dret a l’autodeterminació l’1 d’octubre del 2017», «El Parlament [...] considera que en cas que finalment es dicti sentència, aquesta només pot ser d’absolució», «El Parlament troba necessària [...] la retirada de Catalunya dels efectius de la Guàrdia Civil donat que s’han mostrat obertament com una policia de caràcters polític».

La literalitat d’aquestes resolucions planteja problemes de forma i de fons. En el pla formal, el Parlament fa un salt al buit en equiparar la desobediència civil amb la desobediència institucional. En un Estat de dret, els ciutadans poden desobeir (i hauran de respondre per això), però les institucions es deuen al principi de legalitat. No obstant, si la Generalitat, amb el president Torra al capdavant, vol desobeir, ho té fàcil: pot obrir la porta de les presons de la seva competència perquè en surtin els nou processats. El problema seria doble: seria necessari que els funcionaris de presons i els mossos obeïssin l’ordre i que els mateixos presos volguessin sortir.

Violència defensiva

La qüestió de fons és més complexa: si és veritat tot el que es desprèn del relat processista –un Estat espanyol que vulnera els drets fonamentals, una policia política que persegueix l’independentisme, una justícia sense legitimitat, un Govern que actua per mantenir la raó d’Estat, l’escalada repressiva amb la presó i l’exili...–, si tot això fos cert, alguns ciutadans catalans poden considerar que seria un delicte de lesa pàtria no respondre-hi amb tots els mitjans al seu abast.

Si el marc d’injustícia suprema que s’infereix del relat independentista fos cert, hauríem de concloure amb Gandhi, l’apòstol de la no-violència, que es podria optar per la violència defensiva: «Allà on sigui necessari elegir entre la violència i la covardia, aconsellaré la violència». I a la mateixa conclusió es podria arribar des del relat oposat del nacionalisme espanyol. I, per desgràcia, aquí és on som.