Anàlisi
1-O: fracàs múltiple
zentauroepp40365835 171001090816
El segon aniversari de la realització d’un anomenat referèndum demostra d’una manera evident fins a quin punt fracassaren els dos governs que hi varen intervenir i, també, els diversos protagonistes d’ambdues parts.
El dia 1 d’octubre de 2017 es van obrir amb paperetes i urnes gairebé tots els col·legis electorals de Catalunya seguint les previsions de l’organització de la votació. Feia mesos que el Govern de l’Estat per boca dels seus més alts representants assegurava que no hi hauria ni urnes, ni paperetes i que, conseqüentment, no hi hauria votacions.
No deixa de ser significatiu que encara avui cap d’aquestes persones, Rajoy, Santamaria, Zoido o Català hagi donat explicacions convincents i creïbles de la seva incapacitat per aturar un esdeveniment prohibit i que cap d’elles hagués dimitit per la seva manifesta incompetència.
L’actuació repressiva de la policia nacional i la guàrdia civil, amb unes gravacions virals que han donat la volta al món i han malmès la imatge de la democràcia espanyola, tampoc ha merescut l’assumpció de responsabilitats per part de qui ordenà aquest comportament del tot injustificable davant de persones que anaven a votar.
En síntesi, aquest dia culminava el despropòsit del govern espanyol del PP de negar-se a resoldre per la via del diàleg i la negociació un complicat conflicte polític amb Catalunya i de confiar en la seva tramesa a la justícia per resoldre’l.
Per part del govern català, tanmateix, no hi ha cap raó per felicitar-se. Després de les sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre i de les comunicacions escrites dels tribunals sobre què calia fer i què no, sistemàticament ignorades i desobeïdes pels receptors, va mantenir la convocatòria d’un referèndum que no complia cap requisit per rebre aquest nom i que estava prohibit, i va evitar que els mossos, en coordinació amb les altres forces de seguretat, participessin en impedir la votació. Els esdeveniments posteriors del mes d’octubre i, específicament, la no convocatòria per part de Puigdemont d’eleccions anticipades a Catalunya, desembocaren en l’aplicació de l’article 155 i en un exercici continuat, fins avui, de desgovern, o, per ser més precisos, de no govern. A més, els discursos de Torra corresponen més a un agitador que a un President
Notícies relacionadesLa ciutadania dividida, gairebé per la meitat, entre independentistes i no independentistes pateix les conseqüències d’aquest fracàs institucional i de les entitats que pretenen representar el independentisme, l’ANC i Omnium Cultural. En efecte, el darrer onze de setembre fou el menys concorregut, el percentatge de les enquestes comença a moure’s a la baixa i la divisió entre els partits independentistes incrementa la confusió i el desànim.
Ens esperen dies difícils a partir de la sentència del Tribunal Suprem, les darreres detencions i la convocatòria d’eleccions generals, però caldria no reiterar els errors del passat per part de tothom i tractar d’enfocar el futur des del respecte, la responsabilitat i el bé comú.
