La situació política a Catalunya

Per superar un moment degradant

Mentre les institucions catalanes estan aturades en el cop físic i mental del 155, Madrid no frena, fins i tot de la mà del PSOE de Pedro Sánchez

2
Es llegeix en minuts
Per superar un moment degradant

Quique Garcia

Mirar de superar i de no empitjorar la greu situació en què ens trobem greu situació reclama diagnòstics potser crus i poc simpàtics, però imprescindibles. S’ha d’assumir, per exemple, que una part important de la societat catalana ha passat del xoc de l’1-O i d’aquella violència policial que ho va sacsejar tot a un estat de perplexitat davant de l’espectacle polític que, lluny d’oferir una perspectiva de reagrupament i de recompondre consensos trencats per allò d’aquell dia i pel que va venir després, ofereix un horitzó preocupant amb una crispació creixent i amb un desgast important de les institucions, com hem vist aquesta setmana al ParlamentParlament.

Una sensació que personalment m’envaeix és que, paradoxalment, dos anys després d’aquellajornada històrica amb urnesi amb més de dos milions de catalans participant contra tots els elements, ens trobem exactament on ens ha volgut sempre l’espanyolismemés rampant. Estem embussats en un fangar, amb lesinstitucions catalanes degradadesi instal·lats en una dialèctica deconfrontaciótotal on l’Estat ja ha demostrat que té les de guanyar. O, si no ho volem veure així, assumim que, en aquest context, com a míniml’independentisme ja ha demostrat que té totes les de perdre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En l’estratègia de la crispació i del’enfrontament total, ja hem vist quina és la capacitat organitzativa delspartits sobiranistes, el poder de les nostres institucions i les habilitats de l’independentisme polític per resistir l’embat. Davant d’això, un gran problema radica en el fet que mentre les institucions catalanes estan aturades en el cop físic i mental del 155, Madrid no frena, ara fins i tot de la mà d’un PSOE de Pedro Sánchez que ha deixat enrere la defensa (ni que fos retòrica) de la «nació de nacions», per passar a un jacobinisme desacomplexat que diu en seu parlamentària que té per a Catalunya el mateix pla que per a Andalusia, Extremadura, Galícia, La Rioja o qualsevol altra autonomia.

Notícies relacionades

Enfortir les institucions

No es pot demanar a les institucions catalanes que tinguin la velocitat de creuer que reclamaria el moment, perquè l’empremta que ha deixat laintervenció de l’autogovernha sigut profunda.  Però sí que s’ha d’exigir el que marca la mínima lògica i que aconsella que, davant de l’atac o l’amenaça, la resposta d’un país ha de serl’enfortiment de les institucions. I, lamentablement, en l’espiral en què ens trobem tots atrapats, l’escenari és exactament el contrari. Les institucions pateixen una clara degradació a causa de factors externs, però també interns. L’independentisme no conforma un Govern de Catalunya prou executiu o sinònim de solucions quotidianes. I el Parlament no només no legisla, sinó que, a més, viu sessions convulses a l’estil degradant que li desitjaven fa anys els qui menys el respecten i li valoren el poder simbòlic i real. Per això, tristament, dos anys després de l’1-O, som més prop d’un nou 155 que de la independència o d’un referèndum vinculant. Assumir això hauria de ser un primer pas per intentar remeiar-ho. Entre tots.