Fer servir els morts

Només va ser un instant: vaig aixecar els ulls i vaig veure la diputada Lorena Roldán sacsejant una fotografia com qui mostra l’oferta del diafotografia  en una parada del mercat. No sé què deia la de Ciutadans, no podia sentir les seves paraules perquè no podia apartar els ulls del paper que movia en l'aire. ¿Realment era això el que estava passant? ¿Era de debó que una persona com vostè i jo, que en algun moment de la vida deu haver sentit el dolor de la pèrdua o té el grau d’humanitat mínim per poder-se imaginar el que comporta, estava mostrant com si fos un bacallà sec la instantània que plasma una tarda impossible d’oblidar? ¿De debò, senyora Roldán, que li va semblar una bona idea embrutar la memòria dels morts d’aquesta manera? ¿Saltar-se totes les línies vermelles? ¿Ni un sol segon no es va plantejar el que el seu gest podia suposar per als supervivents d’aquell dia fatídic de maig? ¿Es va aturar un moment a reflexionar sobre el significat de la cara plena de sang del guàrdia civil? ¿Sap com es deia la nena que duia a coll? ¿Podria dir-nos ni que sigui un sol nom dels qui van quedar atrapats sota l'esfondrament de l’edifici?

Em temo que no. Pels seus gestos, per la cara enfurismada, pel seu discurs crispat, senyora Roldán, no crec que s'hi fixés ni sol un moment en la instantània que tenia a les mans. Com tots els cartells que la seva formació treu al Parlament amb titulars destacats o dades que serveixen per demostrar el que defensen. Quina tristesa que el que va suposar tot el dolor del món per a unes quantes famílies acabi entre els seus papers i vostè, amb l’adrenalina pels núvols, buscant el màxim impacte en l’audiència, no s’ho va pensar ni dues vegades, va remenar  els cartellets i en va treure el que va creure que faria més soroll.

Notícies relacionades

Cs evita fer autocrítica per la bronca desencadenada en el Parlament

El discurs de la diputada Roldán

Doncs ja li dic que a mi, que vaig sentir trontollar els vidres a dos carrers del lloc de l’atemptat, que recordo la commoció dels dies que van seguir, que era una de les alumnes a qui la nostra mestra li va tocar explicar-nos que dues de les nostres companyes ja no tornarien més, en mi el seu gest no va provocar soroll sinó la revifalla del dolor que suposar descobrir la mort absurda als 11 anys d'edat. Si els que vam viure aquella ignomínia de manera tangencial trobem el seu gest obscè, barroer, d’una baixesa moral innegable, imagini’s com es deuen sentir els que hi van perdre fills, germans, marits.

Baixi una mica del carro de la comunicació política, senyora Roldán, vostè i tots els que han perdut del tot el respecte pels ciutadans que representen, inclosos tots els qui converteixen les sessions parlamentàries en un espectacle indecent. No tot s’hi val, hi ha límits que no s’haurien de traspassar mai. Defensin amb arguments les seves posicions polítiques i deixin descansar en pau els morts.