OBITUARI
Chirac, un animal polític
La mort de l'expresident de la República, que va encapçalar l'oposició a la guerra de l¿Iraq enfront del trio de les Açores, commociona França
zentauroepp50068604 file in this friday dec 17 2004 file photo french pres190926210149 /
Jacques Chirac va morir aquest dijous als 86 anys després d’una llarga malaltia. La seva mort ha commocionat França. Chirac ho ha estat tot: alcalde de París, primer ministre i president. Jove col·laborador de Georges Pompidou, va negociar amb els sindicats els acords de Grenelle, al Maig del 1968, que van marcar el punt d’inflexió d’aquella crisi. Era de dretes, però sabia parlar el llenguatge de les esquerres: de jove havia repartit 'L’Humanité', el diari del PCF, al carrer Vaugirard.
En les presidencials del 1974 va trair els gaullistes: va donar suport al liberal Valéry Giscard d’Estaing enfront del veterà Jacques Chaban-Delmas. Com a recompensa, va ser nomenat primer ministre, però el su idil.li amb Giscard es va trencar dos anys després. El 1976 va fundar l’RPR (partit neogaullista) i es va refugiar a l’alcaldia de París (1977-1995). L’ajuntament va ser el seu quarter d’hivern i la caixa de resistència per alimentar la maquinària del partit.
En els seus anys com a alcalde va posar en marxa una pràctica de finançament irregular del RPR –els anomenats «llocs de treball ficticis»– que va entelar la seva trajectòria i va esquitxar els seus col·laboradors, entre ells Alain Juppé, qualificat amb raó per Chirac com «el millor dels nostres». El març del 1986 l’RPR es va imposar en les legislatives, Chirac va forçar la primera cohabitació amb el president Mitterrand i va ser nomenat primer ministre.
«Senyor primer ministre»
Dos anys després, en les presidencials del 1988, el president va guanyar la partida al seu primer ministre. El moment clau va ser el cara a cara televisiu de la segona volta. Mitterrand es va dirigir al seu adversari dient-li «senyor primer ministre». Chirac va optar per tornar el cop: «Permeti’m que li digui que, aquesta nit, jo no soc el primer ministre i vostè no és el president. Som dos candidats, en igualtat de condicions». Mitterrand va deixar anar la frase definitiva: «Té tota la raó, senyor primer ministre».
Chirac va aprendre la lliçó i va cedir el pas a Édouard Balladur en la segona cohabitació (1993-1995). L’RPR es va imposar en les legislatives i Mitterrand va haver de cohabitar amb un altre primer ministre neogaullista. Un pacte no escrit establia que Balladur prepararia el terreny per a Chirac en les presidencials del 1995. Balladur, enlairat pels sondejos, va acabar presentant la seva candidatura.
Al sopar de corresponsals del desembre del 1994 ningú donava un duro per Chirac. Balladur, el seu «amic de 30 anys», encapçalava les intencions de vot. Només Enric González i jo mateix apostàvem per Chirac. Balladur era un polític de saló i Chirac, un animal polític. Una imatge val més que mil paraules: a la Fira de l’Agricultura, a la porta de Versalles, Balladur caminava de puntetes i Chirac ho feia amb pas ferm, amb els excrements als talons.
Cohabitació amb Jospin
A les presidencials del maig del 1995 Chirac va guanyar el pols a Balladur: es va imposar en la segona volta enfront el socialista Lionel Jospin (52,6%-47,4%). Chirac va voler passar factura als díscols de l’RPR. Dos anys més tard, a la primavera del 1997, va dissoldre l’Assemblea Nacional per aconseguir una majoria de diputats afins. El tret li va sortir per la culata: Jospin es va imposar contra pronòstic i va ser nomenat primer ministre de la tercera cohabitació (1997-2002).
Chirac, això no obstant, va guanyar el seu primer ministre en les presidencials del 2001. La primera volta del 21 d’abril va dibuixar un escenari inèdit: l’ultradretà Jean Marie Le Pen va avantatjar Jospin (16,8%-16,2%) i va passar a la segona volta. Chirac va sumar dos rècords consecutius: la major sanció d’un president sortint en la primera volta (19,8%) i el percentatge més alt en la segona (82,2%).
Vet aquí la trajectòria ondulant, en paraules de Montaigne, de Chirac. A ell es deuen apostes valentes: el diagnòstic de la «fractura social», que no va ser capaç de reparar; el pas del seu euroescepticisme inicial a la fallida defensa del ’sí’ en el referèndum de la Constitució europea; l’acceptació de la responsabilitat de l’Estat francès en la deportació de jueus pel règim de Vichy; l'oposició a la guerra de l’Iraq, de la mà de Dominique de Villepin, la rèplica europea al trio de les Açores...
La seva personalitat plebea contrastava amb la de la seva dona, Bernadette Chodron de Courcel, amb la qual es parlaven de vostè («vouvoyer», en francès) seguint una «tradició familiar». També ella va fer carrera al departament de la Corrèze, al Limousin, la pàtria d’adopció política de la família Chirac.
