Anhels i temences

No oblidaré mai el panteix del cavall de pell bruna amb una taca blanca al musell mentre recorria al galop la carpa circular del Baró d’Evel en el primer espectacle que vaig veure de la companyia de Blaï Mateu i Camille Decourtye. “La sort du dedans” era una capsa íntima, delicada i alhora robusta. I marcava un camí a través del qual vèiem humans i bèsties “a la recerca de l’instant precís”, com diuen els propis creadors. Baró d’Evel ha anat evolucionant – sense deixar el circ, la pantomima, l’acrobàcia – cap a uns espais, físics i mentals, que ens enfronten a un episodi on no sabem si estem davant d’un univers que “ha sobreviscut a la catàstrofe o que bé la precedeix”.

A “Falaise”, que ara es representa al Teatre Lliure, un devessall d’imatges ens condueixen, abduïts pel cerimonial dels cossos en moviment, amb el desig d’obrir escletxes, cap a la inquietud, una agitació d’anhels i temences. La catàstrofe que hem deixat enrere o la que ens espera a la cantonada. “Falaise”, un penya-segat que ens exigeix l’equilibri precari i que ens invita a l’atracció pel buit. Bonito, aquell bellíssim cavall de pell bruna, va morir ara fa un any. El seu esperit perviu.