Agressivitat i mala educació

Correctors compulsius

En la comunicació diària no anem assenyalant errors als altres perquè, a més de descortès, és destructiu

3
Es llegeix en minuts
Correctors compulsius

Compteu fins a deu abans de respondre a una provocació, abans de donar una resposta irada, abans de... O millor, expliqueu abans una altra cosa.

Per exemple,que durant molts anys vaig ser professor d’espanyol com a llengua estrangera a Alemanya. En aquell temps no només impartia classes de llengua, sinó que també vaig investigar sobre temes didàctics. La meva especialitat era un tema molt delicat, la correcció d’errors. Quan algú aprèn, comet errors i és necessari corregir-los per millorar i avançar. Fins aquí el que tots sabem. Però tots sabem també que és dur, fins i tot desagradable, ser corregit. La correcció és un acte de comunicació bastant descortesa,perquè en moltes –de vegades en massa– ocasions interromp el discurs de l’altre per ficar una falca gramatical. En la didàctica de llengües s’estudien maneres de corregir que ajudin a aprendre i alhora siguin respectuoses amb els alumnes,perquè tots sabem quant ens inhibeix la por de cometre errors, que ens toca l’autoestima, que pot frustrar si es fa en excés o en un moment inoportú. A classe ensenyem als alumnes que tampoc és tan greu cometre errors gramaticals mentre aconsegueixin comunicar-se i ho facin d’una manera cortesa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Corregir els errors lingüístics també és un acte de comunicació que implica certa jerarquia. Per això, és acceptable i acceptada en un context en què hi ha el que seria un contracte entre els interlocutors: corregeixen els pares als seus fills petits quan estan aprenent a parlar; corregeixen els professors als alumnes. I ho fan perquè han de fer-ho, perquè és la seva tasca com a formadors.

Però en la comunicació diària no anem corregint els altres. No ho fem perquè, a més de descortès, és destructiu. Si algú ens està explicant alguna cosa i, posem per cas, pronuncia malament una paraula o conjuga malament un verb o utilitza malament una preposició i l’hi corregim, mostrem que ens interessava menys que poc el contingut. Demostra també que no tenim sensibilitat, bones maneres, competència comunicativa. Implícitament ens estem posant per sobre de l’altre perquè ens arroguem el dret d’interrompre el seu discurs per dir-li que parla malament. Per això no solem fer-ho.

Però hi ha gent que pels motius que siguin (militàncies, problemes de personalitat, mala digestió...) no poden reprimir la seva necessitat compulsiva de donar lliçons gratuïtes de llenguaquan se’ls presenta l’ocasió. Fa uns dies, durant la Setmana del Llibre en Català a Barcelona vaig tenir l’oportunitat de disfrutar d’una d’aquests ocasions.

Era en un dels estands de llibres conversant amb el llibreter. Perquè s’entengui millor la situació, parlàvem cara a cara i érem darrere del taulell. Li comentava que aquests dies faria un llarg trajecte amb tren i quant em venia de gust disfrutar el temps que concedeix un viatge així per llegir. Llavors ell em va explicar que també tenia previst un viatge llarg. Parlàvem en català i ell em va dir que el seu tren sortia a «les vuit i mitja». De sobte, una veu ens va interrompre. Una senyora que estava mirant llibres ens mirava des de l’altre costat del taulell amb expressió acusadora i ens llançava en un to tallant i amb la mirada carregada de còlera divina «és diu dos quarts de nou» i va afegir: «Ja que estem a la Setmana del Llibre a Català, el mínim és que parleu correctament». Va tancar d’un cop el llibre que estava fullejant, ens va donar l’esquena iva marxar amb l’actitud satisfeta de qui creu que ha donat una lliçó ben merescuda als altres, el cap ben alçat pel sentiment de superioritat.

El llibreter i jo ens vam quedar tan atònits que no vam poder pronunciar paraula. Després ens vam encongir d’espatlles i vam somriure solidaris, però la conversa havia mort, assassinada per aquesta recriminació llançada com un ganivet.

Notícies relacionades

Pot semblar una història mínima, però no em va marxar ni m’ha marxat del cap des d’aleshores. Perquè, tot i que he començat a escriure aquestes línies procurant donar-hi cert to científic i recorrent a la terminologia que vaig adquirir durant anys de professió,en realitat estic molt emprenyada, perquè no deixo de preguntar-me qui es creia que era aquesta senyora per anar donant lliçons de llengua a dos desconeguts,perquè no puc deixar de sentir el cop de l’agressivitat amb què ens va abordar, perquè no surto de la meva sorpresa al recordarla prepotència amb què es va adreçar a nosaltres.

Vaig recordar els meus alumnes quan els parlava de la cortesia verbal, i vaig pensar que també en la mateixa llengua és preferible menys correcció lingüística i una mica més de bona educació.

Temes:

Idiomes