26 d’oct 2020

Anar al contingut

¿Què pretenien?

Independentisme sense relat

Independentisme sense relat

Joaquim Coll

La teoria del simulacre no quadra amb l'absurd rumb del Govern després de l'1-O

A les portes de la sentència, els líders del procés continuen sense aclarir què pretenien de veritat i per què van agafar el camí de la unilateralitat per després sortir corrents. Recentment, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha reconegut que amb JxCat encara «no han consensuat una explicació» sobre què va fallar. Mentre que els partits poden tardar anys a oferir un relat sincer del que va passar, Carles Puigdemont ja ha anunciat que aviat obrirà foc amb un nou llibre. Després de la sentència, a partir de notes personals i gravacions recollides des que va ser elegit president el 2016, es disposa a explicar «coses que poden ferir, poden confirmar temors i sospites», adverteix al final de l’opuscle ‘Reunim-nos’ (2019). L’amenaça que disposa de «gravacions» sembla adreçar-se contra el seu exvicepresident, Oriol Junqueras; la seva relació va acabar feta miques l’octubre del 2017, com va poder observar-se el dia que el Parlament va votar la famosa DUI.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Que aquesta declaració d’independència finalment només fos simbòlica, no converteix el procés en un simulacre des del principi, en un ‘trompe-l’oeil’ o farol per enganyar l’Estat i forçar-lo a negociar, com ara alguns pretenen. I, no obstant, aquesta és l’explicació que s’està imposant entre els analistes de capçalera de l’independentisme, com ara Francesc-Marc Álvaro, per dues raons. D’una banda, perquè té com a base el relat que va exposar l’advocat Xavier Melero per refutar el delicte de rebel·lió, en el qual va al·legar l’incompliment sistemàtic per part dels acusats de tot el que havien dit que farien després del referèndum. I, de l’altra, perquè aparta l’espinosa promesa que tantes vegades van repetir els partits separatistes de tenir llestes unes «estructures d’Estat» que garantissin la secessió unilateral. En resum, per justificar el que va passar s’opta per donar per bo que es va tractar des del principi d’un simulacre, tot i que els líders del procés pequessin d’ingenuïtat i no avaluessin bé la fortalesa de l’Estat «repressor» per negar-se a negociar. S’intenta així rebaixar la seva estratègia a un joc benintencionat, que els frustrats votants independentistes podrien disculpar, perquè finalment aquests polítics estan rebent un càstig penal «injust».

Ara bé, la teoria del simulacre xoca amb dos obstacles. En primer lloc, la llarga conversa telefònica, feta pública, en la qual Josep Lluís Salvadó (exsecretari d’Hisenda) juntament amb Pere Aragonès (llavors secretari d’Economia) reconeixien el 30 d’agost del 2017 davant Raül Murcia (coordinador de l’oficina de Junqueras) que «al mes d’octubre no hi ha capacitat, ni tenim control de duanes, ni tenim un banc on posar... la cosa està molt verda». En definitiva, Salvadó confessava que no tenien preparades les «estructures d’Estat» perquè «el dia 2 declarem la independència». Existeixen a més multitud d’informacions aportades per la Policia Judicial que demostren que sí, que una part del Govern havia estat treballant per fer el salt a una secessió unilateral, sobretot en el camp tributari.

La teoria del simulacre no quadra amb l’absurd rumb del Govern després de l’1-O

Qüestió diferent és que no ho aconseguissin, com tampoc van aconseguir que ningú a l’estranger els garantís diners després d’una eventual independència. El que no sabem és fins quan aquest fracàs es va ocultar a la resta del Govern, perquè ERC tenia por, com Salvadó també explicita en la conversa, que això pogués utilitzar-se per assenyalar Junqueras com el responsable del fracàs per part de Puigdemont i els neoconvergents. En segon lloc, la teoria del simulacre no quadra amb l’absurd rumb del Govern després de l’1-O. En lloc d’aprofitar el moment favorable durant la primera setmana d’octubre per convocar eleccions, va acabar en un idil·li fins a disparar inútilment la DUI i fer miques l’imaginari unilateral que havia sostingut el procés. En definitiva, l’independentisme no va seguir una estratègia coherent, sinó que va ser presoner de la seva propaganda sobre la viabilitat de la secessió unilateral i sobretot del ‘joc de la gallina’ entre els republicans i els neoconvergents.

Per això serà interessant veure com Puigdemont justifica el seu paper i saber en quin moment Junqueras li va explicar, si és que ho va fer, que les «estructures d’Estat» no estaven llestes. També el líder republicà haurà de justificar algun dia per què va deixar que els fets transcorreguessin sense oferir cap sortida possibilista. ¿Potser no esperava que fossin els neoconvergents els que posessin el fre de mà i ell sortís indemne davant els seus? Mentrestant, l’independentisme continua sense un relat que expliqui el seu fracàs.