L'emergència de l'escalfament global

¿Què s'ha d'esperar de la Cimera del Clima?

Som davant d'una altra ocasió en què es reivindica el multilateralisme, encara que no sembla que acabi tenint èxit

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp50021848 opinion titos190923193729

zentauroepp50021848 opinion titos190923193729

Algunes han sigut les peticions del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, als líders que assisteixen a la Cimera sobre el Clima. Es tracta potser de l’esdeveniment més important sobre aquest tema des de la Cimera de Paris del 2015. L’objectiu, aconseguir que la temperatura del planeta l’any 2100 no superi en dos graus centígrads la que es registrava al segle XIX abans de la industrialització. I aquí les peticions. En primer lloc,que vinguin amb plans concrets i no amb discursos vacus. Després, que assumeixin una sèrie de compromisos com instaurar plans de neutralitat de carbó per al 2050, noves maneres d’abordar els subsidis als combustibles fòssils, gravar les emissions de carboni i no utilitzar més carbó a partir del 2020. I tot a fi de donar el tret de sortida a una cimera sobre el clima el novembre del 2020, l’amfitrió de la qual serà el Regne Unit, en cooperació amb Itàlia, a Glasgow.

Estem davant d’una nova ocasió en què el multilateralisme és reivindicat, encara que no sembla que ho faci amb èxit. Guterres busca confluències per a la defensa del medi ambient, mostrar que el seu lideratge en aquest assumpte val la pena. Davant té els Estats Units i el Brasil, que no hi assistiran, i la Xina i Rússia ho faran amb baix perfil. Com en tantes altres ocasions, cimeres internacionals sense importants actors globals que faran que res del que s’hi acordi arribi a bon port. S’ha de tenir en compte que són aquests països, juntament amb la Unió Europea (UE), els principals emissors de gas amb efecte d’hivernacle. Sense ells als acords, senzillament no hi ha acord ni avanços.

Contextos molt complicats

Sabem qui no hi anirà, però els que sí que hi són arriben amb contextos molt complicats, cosa que els impedeix prendre el lideratge polític que és imprescindible en aquest moment. Són els casos de Macron, amb nivells de popularitat molt baixos i els ’armilles grogues’ als carrers; Merkel, que ve d’aprovar un important paquet de mesures contra el canvi climàtic, però que es troba en posicions de sortida de la política; Modi, amb un conflicte obert al Caixmir i en vista d’eleccions, i Johnson, en plena negociació del ’brexit’. No sembla que cap d’ells pugui assumir aquesta missió. I tampoc que facin cas al secretari general portant propostes concretes d’avanç.

L’absència d’entesa entre la Xina i els Estats Units,sumits en una guerra comercial,contrasta amb els acords de París. És clar que llavors Trump no era a la Casa Blanca i no havia tret Washington de l’acord. Tampoc és un bon senyal que la UE no hagi aconseguit assolir un acord a l’estiu amb l’objectiu de zero emissions el 2050.

I mentre, d’una banda, hi hauna absència total de lideratge i d’iniciatives concretes,de l’altra, el moviment verd, amb joves de tot el món al capdavant iGreta Thunberg com un dels seus símbols,alerta el món de la necessitat de prendre decisions i de prendre-les com més aviat millor. La mobilització ciutadana està clarament prenent la iniciativa política en aquesta qüestió de manera implacable i deixant en evidència una classe política inoperant i mandrosa.

La urgència de la transició ecològica

Aquesta mateixa classe política no està disposada a renunciar a unmodel econòmic de creixement associat al consum desenfrenat. Un model econòmic que sembla incapaç d’establir les connexions entre la urgència de la transició ecològica amb la necessitat d’un canvi, precisament, en aquest model econòmic. Per més agendes 2030 que es posin en marxai més plans de reducció d’emissions, si no hi ha una determinació clara per apostar per la sostenibilitat en la seva triple derivada econòmica, social i mediambiental, serà impossible aturar aquest procés d’emergència climàtica.

A l’absència dels EUA i el Brasil en la cimera, s’uneix la falta d’un lideratge polític imprescindible

Probablement, només sigui la mobilització social l’única capaç de forçar els líders polítics a prendre les mesures adequades, el problema és com convèncer les majories silencioses que aquesta també és la seva batalla. L’onada verda només aconseguirà el seu objectiu si aconsegueix una mobilització planetària que associï el canvi climàtic al model de consum i no només a la compra de cotxes elèctrics i l’ús de bosses de paper.

Notícies relacionades

En aquestes circumstàncies, no sembla que en aquesta ocasió es vegi la materialització de les promeses fetes a París sobre alentiment de l’escalfament global. Potser el més rellevant d’aquesta cimera ésel reconeixement col·lectiu de l’enorme tascaque hi ha per endavant.

Professora de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid.