Anar al contingut

IDEES

L'èxit de la Mercè, tres claus

ELISENDA PONS

L'èxit de la Mercè, tres claus

Xavier Bru de Sala

Abans de l’èxit, ningú hauria dit que la fórmula, fins aleshores inèdita, del despotisme il·lustrat progressista resultés idònia. A més, millora i es desplega d’any en any. Com asseguren testimonis forans de diverses èpoques, Barcelona, ​​la castigada, l’assetjada, la bombardejada, ha sabut mantenir al llarg dels segles un segell festiu, alegre, convivencial. L’optimisme vitalista és sens dubte el millor remei contra les ferides, l’únic capaç de suturar i conjurar el dolor i esborrar les cicatrius. Després de l’etapa grisa del franquisme, la Mercè va reconnectar la ciutat, i la ciutadania, és clar, amb aquesta tradició: la festa com el complement i l’altra cara de les gatzares.

Després de l’etapa grisa del franquisme, la Mercè va reconnectar la ciutat, i la ciutadania, amb aquesta tradició

La segona clau, també mig oculta, de l’èxit és el protagonisme del consistori en la vida de la ciutat. Ja abans de 1714, el plural i representatiu Consell de Cent municipal rivalitzava amb la Generalitat com a centre de poder. Més tard, quan el país es va quedar sense institucions públiques permanents, l’ajuntament en va fer de substitut. D’aquí el seu pes, la seva presència, el perímetre d’influència, la consideració, fins i tot la veneració que s’allotja en el subconscient col·lectiu. En una ciutat i un país que tendeixen a l’horitzontalitat, per contrast irreconciliable amb l’Espanya castellana, vertical i rígida, l’ajuntament ha sigut l’únic antídot que ha sabut pal·liar l’anarquia subjacent sense repartir pals.

‘Last but no least’, la Mercè ha sabut consolidar la vocació, també secular, de cap-i-casal de Barcelona. La cultura popular catalana, en gairebé tota la seva diversitat i extensió (només falta una mica més d’atenció a les Terres de l’Ebre) no té cap altra cita anual per reunir-se. Cada poble i ciutat té la seva festa, i Tarragona Santa Tecla, però amb la seva fórmula inclusiva, Barcelona converteix la seva en la de tots. No hi ha quarta clau. Per molt condiment ideològic en els pregons o en les abraçades a Beirut que li facin, els usuaris de la festa es reconeixen en les claus de veritat, no en les impostades.