EL TEXT I LA TEXTA

La ironia de Joaquín Rodrigo

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49931082 mas periodico leonard beard para ortega para el 22 de septie190919185400

zentauroepp49931082 mas periodico leonard beard para ortega para el 22 de septie190919185400

Hi ha un tòpic molt difós que afirma que, a la ràdio, la ironia no s’entén. Algú ho devia dir per primera vegada i, des d’aleshores, tots ho han anat repetint com si es tractés d’una veritat indiscutible.

Jo treballo a la ràdio i els puc assegurar que la ironia allà s’entén tan bé (o tan malament) com en qualsevol altre lloc. 

Els qui diuen que el mitjà radiofònic no és adequat per a la ironia solen argumentar la seva actitud afirmant que, al perdre’s el sentit de la vista, a l’oient li falta la informació necessària per codificar que el que es diu allà té un significat irònic. Si no veus fer l’ullet –semblen dir– no sabràs mai que te l’estan fent l’ullet. Però obliden que, si fos això cert, la ironia tampoc s’entendria en la literatura, un mitjà en el qual tampoc podem veure el gest de qui escriu. I això, imagino, és una cosa que ells no defensarien mai.

Els cecs i els dobles sentits

Però podem anar més lluny, reduint aquest argument a l’absurd, i defensar, per tant, que tots els cecs que respiren sobre el planeta Terra manquen del sentit de la ironia. ¿No els sembla lògic? Si a la ràdio no s’entén perquè l’oient no veu, un cec mai podria captar els matisos d’una sortida irònica. Johann Sebastian Bach, per posar un exemple cèlebre, hauria perdut la ironia al final de la seva vida, quan una operació negligent el va deixar cec, iJoaquín Rodrigo, que segons els seus pròxims era un home amb excel·lent sentit de l’humor, no podria haver sigut irònic mai. De nou, dubto que ningú en el seu seny fos capaç de defensar unes bogeries així.

A la meva manera de veure, aquesta falsa idea sobre la ràdio va néixer quan algun director d’emissora, incapaç d’apreciar res irònic, va censurar un comentari humorístic que ell no va ser capaç d’entendre. Quan li van aclarir, amb tota la humilitat, que la intenció era la contrària perquè es tractava d’un judici irònic, l’home –o la dona–, incapaç de reconèixer la seva carència, va desviar la seva incapacitat, projectant-la a tota l’audiència i va dir, per primera vegada en la història, una de les frases més tontes que es poden pronunciar sense rubor: «A la ràdio la ironia no s’entén».

O s’entén o no s’entén

Però, creguin-me quan els dic que sí que s’entén. Fa molts anys que estic en aquest mitjà i conec bé els oients, entre altres coses perquè jo en soc un. Els asseguro que no necessitem veure la cara d’un individu per saber quan parla literalment i quan ho fa de manera irònica.

Notícies relacionades

La ironia s’entén o no s’entén. Hi ha persones que l’agafen i d’altres que no. Així de simple. Depèn de la capacitat de cadascú per sortir de la literalitat, en funció del context, i volar una mica més amunt. Culpar-ne un mitjà de comunicació demostra que qui ho fa, a més d’haver de revisar el seu sentit de l’humor, atribueix a milions de persones una carència de la qual només ell és responsable.