El cost d'aprendre a governar

Quan després de les eleccions del 2003 Pascual Maragall va voler formar un Govern de coalició amb ERC i IC, en els dies en què negociava aquest Govern, recordo haver-li preguntat si no temia que la inexperiència d’ERC pogués fer-ho naufragar. Em va contestar que n’era molt conscient. Però també em va dir que sempre cal pagar un preu per aprendre a governar. 

He recordat aquesta anècdota al veure l’onada de frustració i indignació que inunda els sentiments dels ciutadans davant de l’aparent incompetència i incapacitat dels nostres dirigents polítics per aconseguir acords que facilitin la formació d’un Govern estable i eficaç.   

Tots intentem saber les causes d’aquest fracàs, i intentem identificar-ne els culpables. En general, utilitzem explicacions molt subjectives. Tendim a demonitzar un dirigent o un altre, depenent de les nostres fílies i fòbies. No em sento còmode amb explicacions ad hominem com «són uns adolescents capritxosos». Tot i que he de reconèixer que poden tenir una mica de raó.

Un estat transitori

Però crec que hi ha causes més objectives. Estem davant d’una generació de polítics novells que encara han aprendre a governar. No s’ha de donar per fet que aquest coneixement és innat. Com en qualsevol altre ofici o professió, s’aprèn amb la pràctica. I aquesta experiència és la que aquesta generació de joves dirigents no ha tingut fins ara. Cap d’ells ha sigut, per exemple, alcalde, que és una bona escola per aprendre a governar.

Dic per davant que utilitzo l’expressió «polítics novells» sense ànim desqualificador i encara menys ofensiu. La inexperiència és un estat transitori per on passa tot professional. No dic que no siguin persones vàlides. Ho són. Tots ells s’han batut en batalles partidistes, com tornejos medievals. Batalles internes, per debatre amb algun company o companya qui aconsegueix la progenitura de les seves organitzacions; i batalles electorals i parlamentàries amb els dirigents d’altres formacions rivals. Són persones que han mostrat capacitats per a la batalla política.

Però les habilitats que es necessiten per a la guerra no són les mateixes que es requereixen per governar. Governar significa integrar els interessos generals, el bé comú, als programes de partit. Per governar, un veritable líder polític ha de ser capaç de conciliar el recolzament dels seus votants amb el consentiment dels que no l’han votat. Per això alguns d’ells, destres en l’art de la guerra, no arriben a ser bons governants. 

Per tant, com a ciutadans hem d’estar disposats a pagar un preu perquè els nostres polítics novells aprenguin a governar. Un cost en termes d’inestabilitat política, i financer, per la despesa que ocasionen les noves eleccions. I, especialment, el cost més injust, el que han de pagar els més necessitats de polítiques socials que no poden dur-se a terme per falta de pressupostos. 

Malestar social i polarització política

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però hem de ser justos amb ells. Cal reconèixer que no és fàcil aprendre a governar en les actuals circumstàncies de malestar social i polarització política. I més encara en un país com el nostre, en què a les naturals diferències ideològiques s’afegeixen demandes identitàries de partits territorials que són difícils d’encaixar en la governança nacional. Tampoc és just comparar-los amb els dirigents polítics de la Transició. Amb la Constitució es van voler acordar les regles de funcionament de la política, cosa que, encara que sembli estrany, és més fàcil que acordar governs. Però recordin com el Govern d’Adolfo Suárez va ser fagocitat pels seus.

Ateses aquestes circumstàncies, soc partidari de pagar el preu que suposen unes noves eleccions. Permetran als polítics novells identificar millor quin és el seu camp polític propi i definir millor el seu perfil ideològic. Per a això, els votants de Ciutadans han de dir què pensen del gir d’Albert Rivera cap a la dreta, quan molts es pensaven que votaven un partit de centre liberal capaç d’arribar a acords tant a la seva esquerra com a la seva dreta. Els d’Unides Podem, què els sembla la tàctica de Joc de Trons de Pablo Iglesias. Els del Partit Popular, què pensen de la nova moderació de Pablo Casado. I els del PSOE, si estan d’acord amb el rebuig de Pedro Sánchez de qualsevol mena de coalició. Crec que les noves eleccions seran més aclaridores del que es diu. Si és així, haurà valgut la pena pagar el cost d’aprendre a governar.