Anar al contingut

Els reptes de la igualtat

Interseccionalitat islamista

Interseccionalitat islamista

Najat El Hachmi

Una part del feminisme d'arrel musulmana no denuncia el masclisme que pateixen les dones; imposa la idea que les representatives són les que reivindiquen la religió com a fet identitari i ho mostren externament

El silenci, sempre la llei del silenci. N'acumulem una damunt de l'altra i per això resulta cada cop més difícil parlar. Els demano a algunes dones que m’expliquin qui les fa callar i de quina manera. Mimunt Hamido, una activista espanyola que lluita contra les discriminacions que pateixen les dones nascudes en entorns musulmans, em diu que l’assetgen per xarxes plataformes dedicades a la lluita contra la islamofòbia. Quan es pronuncia en clau feminista contra l’islam, l’amenacen amb denunciar-la per delicte d’odi. Quina paradoxa: lleis que estan pensades per garantir les llibertats individuals s'acaben girant en contra de qui també ha patit el racismePer això la paraula ‘islamofòbia’ resulta tan perillosa: posa el focus en la discriminació de la religió, no pas en la de la persona. «Si jo vaig ser apàtrida», m’explica la melillenca indignada amb la indiferència de certs sectors de l’esquerra o del feminisme que callen davant dels insults i les amenaces.

Controlades per les xarxes

«De petita la mare em revisava amb agressivitat per comprovar que fos verge». M’ho explica una dona que no vol donar el nom i que, després d’haver sortit d’un entorn opressiu, sovint es planteja si no seria millor callar, no alçar la veu contra les injustícies perquè el testimoni públic comporta represàlies. Les pressions són tremendes. A les xarxes s’han traslladat el control de la família, el barri o el poble d’origen. Un insult habitual és el mateix que utilitzen els racistes: mora de merda i a la primera de canvi ens expulsen del grup de pertinença: ser condemnades a un exili emocional, que se’ns negui el suport familiar, forçades a una soledat àrida. I obligades, és clar, a extirpar-nos de nosaltres mateixes la pròpia infantesa. Com si l’origen fos propietat dels qui s’autoproclamen els seus guardians.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Tot i aixó la situació s’ha complicat enormement en els últims temps. Abans marxar lluny era una solució. Dura, però una solució. Ara les lleis de la tradició, la religió i del grup et persegueixen fins on sembla possible la llibertat. Vivíem més tranquil·les quan els oncles i els cosins segons no tenien Facebook. «A mi també em vigilaven constantment la virginitat. Amb 15 anys, quan van veure que sortia amb amics espanyols, em van segrestar literalment, em van portar al Marroc per casar-me amb un cosí i per negar-m’hi em van treure la documentació. Me’n vaig anar de casa però la pressió va ser tan gran que em vaig veure obligada a tornar. I em vaig casar perquè era la clau per obrir la porta a la llibertat». És només el petit fragment del testimoni d’una dona que descriu situacions que posen els pèls de punta. Násara, una activista que a Twitter es fa dir Sahrawi Feminist, s’expressa amb claredat, es descriu com a víctima de l’islam polític i ideològic i també és atacada contínuament pel fet de parlar, simplement. D’ascendència sahrauí, a ella també l’expulsen de la seva identitat. M’explica que a la seva mare li agafen atacs d’ansietat  perquè creu que la mataran. No dubta a defensar els drets del col·lectiu LGTBI, cosa que també li val l'escarni dels enfurismats.

El constructe ‘dona musulmana’

És trist descobrir el nivell de fanatisme dels qui diuen lluitar pels drets fonamentals. Algunes teòriques del feminisme ens parlen d’interseccionalitat però el testimoni de moltes d’aquestes dones demostra que la paraula que més s’ajusta és ‘cruïlla’. Els que tenen prou poder per influir en les institucions, els mitjans públics i la política ja han ocupat la plaça de la interseccionalitat del feminisme procedent d’arrel musulmana però no per denunciar el masclisme que pateixen les dones sinó per imposar la idea de que les representatives són les que compleixen com cal amb el constructe ‘dona musulmana’: són les que reivindiquen la religió com a fet identitari i el mostren externament obeint submisament els mandats del patriarcat que imposa una indumentària només per a les dones. No parlen de mai situacions com les dels testimonis esmentats perquè això, ens diuen, donaria ales a l’extrema dreta. És a dir, que la intersecció, en aquest cas, no és entre raça i feminisme, sinó entre masclisme i feminisme.

En altres temps les feministes ho tenien clar: davant de realitats com aquesta alçaven la veu sense distincions de procedència. Avui algunes expertes en gènere, per sort només algunes, ens alerten dels perills del discurs feminista quan prové de ‘minories’. Venen a dir-nos que ens esperem. Quan s’acabi el racisme ja serem lliures per parlar sobre el nostre masclisme.