10 d’ag 2020

Anar al contingut

La situació política

Nostàlgia del bipartidisme

EUROPA PRESS

Nostàlgia del bipartidisme

Rosa Paz

Les quartes eleccions generals en quatre anys són, de fet, el producte de la fragmentació causada per la irrupció el 2015 dels partits de la nova política, Ciutadans i Podem.

Ningú es deu haver sorprès, ni tan sols el Rei, de la falta d’acord per a la investidura de Pedro Sánchez i, per tant, de la repetició de les eleccions generals el 10 de novembre. Ningú, perquè aquesta situació es veia venir des del fracàs de la investidura a finals del mes de juliol, quan Unides Podem va considerar gairebé una ofensa l’oferta del PSOE d’un govern de coalició en el qual els morats tindrien una vicepresidència i tres ministeris. Sánchez, que mai va voler els de Podem en el seu Executiu, ja va advertir llavors a Pablo Iglesias que l’oferiment dequeia en aquell moment i no es tornaria a repetir.

Però Iglesias, que ja s’ha hagut de penedir d’aquella negativa, va pensar que portant a l’extrem el pols amb el líder socialista, i davant del vertigen d’unes noves eleccions, aconseguiria millorar l’aposta. No era conscient Iglesias que Sánchez és un polític audaç, una espècie de Joan sense Por, al qual la seva gosadia ha procurat fins ara bons resultats i que no només no tem les urnes sinó que està convençut que a les urnes millorarà la seva posició política.  

Millors resultats

Més enllà de la incapacitat demostrada per tots els líders polítics per dotar el Govern i la legislatura de l’estabilitat que necessiten per afrontar els problemes que planen sobre Espanya, la clau dels nous comicis sembla estar en aquests dos punts: que Sánchez vol un govern monocolor, i ara diu que «moderat», i que està convençut que en aquesta ‘segona volta’ obtindrà millors resultats. Segons els sondejos que manegen els socialistes podrien aconseguir 145 escons davant els 123 que tenen ara, la qual cosa els permetria negociar des d’una posició de més fortalesa. Si això anés acompanyat d’un reforçament del PP, que es nodriria de vots que el 28 d’abril passat van anar a parar a Vox i a Ciutadans –al calador d’aquest últim també aspira a pescar el PSOE–, la situació podria acostar-se a l’anterior bipartidisme imperfecte del qual tants senten nostàlgia i en el qual tots dos partits tradicionals s’espavilaven millor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les quartes eleccions generals en quatre anys són, de fet, el producte de la fragmentació causada per la irrupció el 2015 dels partits de la nova política, Ciutadans i Podem. Les dues formacions van arribar per regenerar la democràcia i acabar amb la suposadament perversa dicotomia esquerra/dreta. No obstant, a més de fer més complexes les aliances, perquè ara ningú vol cedir, la seva presència ha reforçat els blocs ideològics una vegada que Cs va abandonar la vocació de partit liberal frontissa i va entrar en competició directa amb el PP, i que Podem es va situar clarament, i com era previsible pel seu origen, a l’esquerra del PSOE.

Recuperar tot i que sigui parcialment el bipartidisme podria ser objectiu compartit per Sánchez i Pablo Casado, tot i que el líder del PP ja va advertir ahir al socialista que no doni res per fet, ni tan sols que hagin de guanyar les tres dretes, perquè «les urnes les carrega el diable». El 10 de novembre se sabrà qui les carrega aquesta vegada.