Malenconia rockera

Els músics que ens van alegrar la joventut la van dinyant: ara, Ric Ocasek, líder de The Cars; abans, Lou Reed, David Bowie i Daniel Johnson... Encara sort que Mick Jagger i Keith Richards són immortals. O que alguns veterans es mantenen en plena forma, com demostren els últims discosd’Iggy Pop, ‘Free’, i Chrissie Hynde, ‘Valve bone woe’, la malenconia i to ‘jazzy’ dels quals permeten escoltar-los seguits com si formessin part d’un mateix projecte musical i personal.

Iggy ja no compleix els 70 i Chrissie està a punt d’arribar-hi. Tots dos es van fer famosos pels seus gloriosos brams, però sembla que ja no estan per la feina: les seves últimes gravacions resulten pensatives, crepusculars i fins i tot filosòfiques. No és que hagin descobert el jazz a la seva edat, però sí que han trobat una manera eficaç d’incloure’l en el seu repertori. Hi haurà qui prefereixi l’Iggy Pop descamisat i ferotge d’‘I want to be your dog’ i la Chrissie Hynde exaltada de la seva primera època al capdavant dels Pretenders, però la gent es fa gran i, quan és per bé, s’ha de celebrar.

L’àlbum d’Iggy està marcat per la trompeta de Leron Thomas i per les incursions del nostre home en l’‘spoken word’ (brillant lectura de ’We are the people’, un poema escrit per Lou Reed el 1970). El de Chrissie Hynde és una sèrie de versions magnífiques de temes com ‘Wild is the wind’ (que Bowie va cortir en un melodrama sobreactuat i sensacional), ‘River man’ (gran cançó del gran Nick Drake), ‘No return’ (de Ray Davies, ídol adolescent de Hynde, al qual no només va conèixer a Londres després d’arribar d’Akron, Ohio, sinó que també va tenir un fill amb ell) o aquest cim de la tristesa sentimental que és ‘Que reste t’il de nos amours?’

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Seria un error considerar ‘Valve bone woe’ l’entreteniment d’una senyora gran que, perdó per l’expressió, ja no té el cony per a sorolls, com també ho seria pensar que Iggy està domesticat i no es veu capaç de llançar-se ensangonat a sobre del públic (jo mateix el vaig esquivar fa molts anys, durant un concert a Barcelona).

‘Valve bone woe’ i ‘Free’ mostren l’estat anímic i sentimental de dos caps pensants que es resisteixen a oferir als seus seguidors el mateix de sempre. Una cosa molt d’agrair en aquests temps de pop pla i reciclat.