¿Es tracta de cansar-los?

Des de la dissolució de les Corts a finals del 2015, Espanya no té un govern estable sostingut per una majoria parlamentària amb un programa pactat. En quatre anys, hi ha hagut dues investidures fallides, una moció de censura, una repetició electoral i anem de cap a la segona. En aquest temps, s’han aprovat només uns pressupostos i s’ha legislat poc, en precari, sense capacitat de fer reformes d’envergadura, a tot estirar contrareformes. ¿Què va passar el 2015? Dues coses rellevants si ho mirem amb perspectiva històrica: van entrar al Congrés els partits de l’anomenada «nova política» i els grups denominats «nacionalistes» van deixar de ser decisius, el PNB perquè amb l’enfonsament del bipartidisme ja no suma per si sol, i els catalans perquè es van endinsar en aquest assaig general d’una revolta. El cas és que les dues formes amb què s’havia organitzat la governabilitat des de la transició ja no eren possibles: ni majories absolutes del PSOE o PP, ni majories estables amb el PNB i el que era Convergència o Esquerra. I fa quatre anys que no trobem l’alternativa. Cosa que, dramàticament, ens porta a les quartes eleccions en tres anys i mig.

¿Per què és impossible un acord entre els qui poden fer majoria? Ciutadans es va desdir de tota possibilitat d’acord amb el PSOE des d’abans de les eleccions. El Partit Popular ni s’ha plantejat fer amb Sánchez el que el PSOE va fer amb Rajoy, cedir-li el torn. I els socialistes veuen ara impossible el que van esgrimir a la campanya: fer front comú amb Unides Podem contra el ‘trifachito’ que, per cert, ja és una realitat en moltes comunitats autònomes. La gent no ho entén. En les xerrades de cafè, les opinions es divideixen entre els qui reparteixen les culpes, els qui fan l’esmena a la totalitat a la política –la vella i ara també la nova– i els qui aixequen les celles i diuen: «Europa no ho permet». Les conspiracions apareixen com més gran és la incertesa. I el que queda és que el bipartidisme, ancorat en el més profund de l’Estat, sembla que vulgui portar els ciutadans a les urnes tantes vegades fins que els tornin el que li van treure: les majories absolutes i aquesta intimitat dels adversaris de tota la vida que tant té a veure amb la impunitat davant de la corrupció. I els tindran sense govern fins que es cansin.