24 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

El relat d'Iceta

ALBERT BERTRAN

El relat d'Iceta

Joaquim Coll

La seva natural empatia, la bona gestió dels seus alcaldes i una sòlida contraargumentació col·loquen el PSC com a força central del constitucionalisme

Més d’un va vaticinar a l’inici del procés la mort del PSC. El 2015, va perdre a la Catalunya interior gairebé tota la seva representació i a Barcelona ciutat va quedar cinquè. A les generals i autonòmiques va deixar de ser la primera o segona força per caure fins a la quarta posició. No obstant, va saber apartar-se a temps del fals «dret a decidir» i salvar el vincle federal amb el PSOE. I avui no només segueix viu, sinó que ha acabat assistint a l’enterrament dels dos partits del centredreta nacionalista, al fracàs dels comuns, a la intransigència suïcida de Ciutadans (Cs) i a la conversió d’ERC al catolicisme clerical. El PSC ha renascut en part gràcies a l’estrebada de Pedro Sánchez, però també per mèrits propis.

Salvador Illa ha dut a terme una impecable estratègia de pactes de molt contingut que ha evidenciat la mala relació entre ERC JxCat. A Barcelona ha pres la responsabilitat de la seguretat, el repte més gran de l’Ajuntament. I a la Diputació ha aconseguit el recolzament del PDECat per aconseguir la presidència i fer el salt al tripartit que propugnaven els comuns en benefici dels republicans.

Ara bé, Miquel Iceta hauria de trobar la manera d’esquivar la invisibilitat als mitjans públics catalans (o a la influent RAC-1) dels seus alcaldes metropolitans que, després d’anys al poder, han aconseguit augmentar el 2019 les seves majories, mentre ERC ha perdut l’emblemàtica alcaldia d’Oriol Junqueras, Sant Vicenç dels Horts.

El líder socialista aposta per fer pedagogia federalista a tot Espanya, mentre la diputada Eva Granados està duent a terme una crítica minuciosa de l’argumentari independentista en un sèrie d’articles tant a EL PERIÓDICO com al diari ‘Ara’. Molts catalans continuen creient de bona fe que existeix un greuge econòmic i que la secessió ens portaria a una gran prosperitat. L’eficàcia dels articles queda demostrada que l’exconseller Andreu Mas-Colell els està responent amb promptitud, tot i que ara prefereixi contradir-se amb el que havia afirmat abans clarament en lloc de desmentir-les faules econòmiques que continua explicant ERC. I també pels atacs coordinats de Carles PuigdemontPere Aragonès o Marta Rovira difonent unes declaracions de la diputada portaveu socialista que tergiversen per complet el que va dir.

La lliçó

Theresa May va demostrar que el debat argumental és imprescindible. Li van preguntar si no era hora ja de desmentir les mentides del ‘brexit’. Ella va evitar fer-ho i el seu pas pel 10 de Down Street ja és història. Lliçó: si l’altra part no exposa els seus arguments, les ‘fake news’ ho ocupen tot.

La natural empatia d’Iceta  (de vegades excessiva), la bona gestió dels seus alcaldes i una sòlida contraargumentació desarmant la república de les meravelles que explica ERC (i que Mas-Colell sempre ha contradit), col·loquen el PSC com a força central del constitucionalisme. També el situen en una posició estratègica per evitar que els republicans agafin el relleu a l’hegemonia ideològica que CiU i el pujolisme van exercir des del 1980. La responsabilitat no és menor.