Anar al contingut

Els nous partits i la Constitució

Vox, Podem i Ciutadans: tres mirades a la Transició

Vox, Podem i Ciutadans: tres mirades a la Transició

Xavier Casals

Les posicions antagòniques sobre el model d'Estat impedeixen crear una eventual majoria de dos terços del Congrés per executar una reforma de la Carta Magna

La irrupció de Vox ha suposat també la d’una revisió crítica de la Transició (1975-1982), que se suma a les que encarnen Podem i Ciutadans (Cs). Aquestes tres opcions plasmen altres visions del trànsit de la dictadura a la democràcia i del sistema polític que es va crear: la positiva (Cs), la negativa (Podem) i la que qüestiona sobretot les autonomies com a error i vol rectificar-lo amb la recentralització de l’Estat (Vox). Aquests posicions reflecteixen com 40 anys després de la sanció de la Constitució (desembre de 1978) les noves generacions miren el passat amb òptiques diferents, ja que més del 60% del cens electoral actual no la va poder votar quan es va ratificar. I no per casualitat, els líders d’aquests partits van néixer gairebé amb ella: Pablo Iglesias, el 1978, Albert Rivera el 1979 i Santiago Abascal el 1976. Així doncs, ¿quines són les seves mirades del passat recent i les seves implicacions?

‘El règim del 78’: apocalíptics i integrats

Rivera reivindica la Transició com un èxit i vol presentar-se com l’hereu dels seus faedors, amb admiració compartida cap a Adolfo Suárez i Felipe González, que considera «homes d’Estat». Així, se sent «còmode amb el que es va fer a la Transició espanyola per a bé i per a malament» i es pronuncia per un «sí a la Transició i condemna absoluta a la dictadura». Alhora, defensa que Cs «és l’únic partit que pot liderar la segona Transició que necessita Espanya», definida com una reforma amb cinc eixos: els drets socials, la democràcia, la separació de poders, Europa i una eficàcia més gran i lleialtat en l’organització territorial. En aquest últim àmbit, Cs denuncia l’«abús dels nacionalismes» i creu que «els drets no són dels territoris sinó dels ciutadans». Recordem en aquest sentit que els promotors d’aquest partit volien «posar fi al monopoli nacionalista [català] de l’espai públic».

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En canvi, Iglesias impugna la Transició i el sistema polític que va originar (‘el règim del 78’). Considera que la primera no va suposar un canvi de les relacions de poder del franquisme: «El poder econòmic, els aparells de l’estat i la direcció dels mecanismes institucionals van continuar a les mateixes mans». Per tant, creu necessari obrir «un procés constituent» i «restablir» una democràcia «segrestada» pels poders econòmics i un règim corrupte «que s’esfondra», dels quals la Carta Magna és «un cadenat». Per això Podem preconitza com a alternativa un règim republicà, que associa a una concepció plurinacional de l’Estat i inclou un referèndum eventual sobre la secessió de Catalunya.

Vox no encarna a priori un rebuig global de la Transició ni al ‘règim del 78’, però per a Abascal ara «la sobirania està en mans dels partits» i «no hi ha una democràcia plena sinó una partitocràcia», alhora que rebutja l’Estat autonòmic. Afirma que provoca desigualtat en els drets dels ciutadans i denuncia la «influència gegantina» dels nacionalistes perifèrics a les Corts. Per tant, reclama una reforma constitucional per crear «un Estat unitari, viable i nacional», mentre afirma que «Espanya, la seva sobirania i la seva unitat són per sobre de la monarquia, de la república, de la Constitució i de la democràcia». Aquesta idea dota Vox de gran ambigüitat ideològica, ja que es pot entendre que si el partit jutgés que la Corona o la democràcia atempten contra la nació espanyola, podria rebutjar-los. No sorprèn, doncs, que Abascal es defineixi com a «ni liberal ni conservador: soc de Vox».

La reforma impossible

Aquests tres partits evidencien els efectes contradictoris del desenvolupament autonòmic. D’una banda, manifesten com ha estimulat un nacionalisme espanyol desacomplexat amb els focus emissors posats a Catalunya, amb Cs, i al País Basc, amb Vox i –recordem– Unió, Progrés i Democràcia (UPD). D’altra banda, ha impulsat la difusió d’una visió plurinacional de l’Estat (Podem). Aquesta situació fa que la reforma constitucional a què s’al·ludeix com a remei als problemes actuals sigui avui una entelèquia, ja que hi ha posicions antagòniques sobre el model d’Estat que impedeixen crear una eventual majoria de dos terços del Congrés per executar-la.

En definitiva, l’emergència de Cs, Podem i Vox reflecteix una paradoxa: com l’ànsia d’una ciutadania crescuda i formada en democràcia per canviar la Carta Magna i adaptar-la a les seves exigències és impracticable per posicions irreconciliables que bloquegen tot afany en aquesta direcció.

Historiador. Professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL