Anàlisi

Un altre any sense Diada Nacional

No hi ha força per avançar ni predisposició a fer marxa enrere. L'única cosa palpable és l'afany del president Torra a descreditar les institucions històriques de Catalunya

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49815535 11 09 2019  barcelona  diada onze de setembre  zona rambla c190911185256

zentauroepp49815535 11 09 2019 barcelona diada onze de setembre zona rambla c190911185256 / Robert Ramos

El Govern de la mitja Catalunya independentista va celebrar l’Onze de Setembre amb els seus seguidors, negant així un any més la voluntat integradora de la Diada Nacional. La resta de forces parlamentàries va renunciar a participar de la festa davant la barra oficialista. ‘Tornarem’, deia el cartell de la Generalitat,versionant el ‘ho tornarem a fer’ de Jordi Cuixart a l’‘estil Lluís Companys’. La commemoració de la derrota austriacista de 1714 mai va ser unànime; les misses, les ofrenes i les manifestacions d’altres temps també van aixecar oposició; fossin els xiulets dels lerrouxistes o les esbroncades dels antisistema. Hi ha doncs una tradició de despropòsits, però mai fins a l’extrem d’utilitzar la festa contra més de la meitat dels catalans per part del Govern.

La promoció generosa de la manifestació dels seus per part del Govern de tots, confonent-la amb la celebració oficial de la Diada Nacional, assegura l’èxit, siguin els assistents uns centenars de milers de més o de menys. Aquest Onze de Setembre s’ha demostrat, a més, que les misèries de la política partidista i la incompetència dels seus dirigents no acabaran amb la il·lusió dels que somien (i voten) amb la independència. Els que hi creuen no defalleixen, malgrat el desgavell dels partits independentistes i les picabaralles polítiques i personals dels seus líders. Els manifestants van tornar a ocupar Barcelona per creure’s durant una tarda els amos del país o almenys dels seus carrers, per cridar-li a l’Estat que estan aquí i per advertir els milions de catalans que no participen del seu somni que el pols és inevitable.

Notícies relacionades

La demostració anual de poder amaga, no obstant, un dèficit. L’empenta d’aquestes concentracions és insuficient per imposar democràticament el seu projecte a un país dividit i resulten inoperants (feliçment) per fer trontollar l’Estat de dret; per no tenir, no tenen ni tan sols la força per redreçar el rumb a la deriva que segueixen els seus partits. Però és igual. El retrobament els va alleujar el desencant de tants errors de càlcul i per conjurar-se per a nous reptes immediats que supleixin l’adveniment fallit de la república. Ajornat l’objectiu final, només queda lluitar contra la circumstància, resistir els efectes, encara incalculables, d’una sentència que no poden eludir com no van poder impedir la celebració del judici.

No hi ha força per avançar ni predisposició a fer marxa enrere. L’única cosa palpable és l’afany del president Torra a descreditar les institucions històriques de Catalunya, renovades per la República i recuperades per Tarradellas durant els primers passos de la Transició. La desídia del Govern en l’exercici de les seves obligacions és descomunal, tant com la seva gosadia en la instrumentalització de les institucions esmentades en benefici de la seva causa. La paradoxa és cruel: el catalanisme polític va convertir l’11-S en un clam per recuperar i defensar la Generalitat; el secessionisme, en una exhibició d’excitació sobiranista per tancar-la.