Anar al contingut

LA CLAU

Sense notícies de l'autocrítica

VINCENT KESSLER

Sense notícies de l'autocrítica

Luis Mauri

Després del fracàs del procés, els nacionalistes pragmàtics lamenten la seva orfandat d'un projecte polític útil. Aquest és el concepte. Útil. Socialment útil. ¿Què, de tot plegat, ha sigut útil per a la societat?

L’autocrítica  mai ha sigut fàcil. Costa, per què negar-ho. I com més elevada és la posició de l’interpel·lat, més costa. El veterà socialista català Raimon Obiols solia fer deixar anar en els seus discursos un dard a certa esquerra absolutista: «S’ha de reconèixer que sempre estan a punt per fer autocrítica. T’agafen i te-la-fan». Ressons sinistres de la nit estalinista i de la Banda dels Quatre.

A Obiols l’hi-van-fer dues vegades, l’autocrítica. Primer, a cops i al crit de «¡Mateu-lo, mateu-lo!» Era el 30 de maig de 1984 i una turbamulta nacionalista assetjava el Parlament, enfurismada perquè la Fiscalia havia gosat obrir una investigació al seu líder, Jordi Pujol, per la fallida de Banca Catalana. Deu anys després, el 1994, els-la-van fer els joves capitans del PSC, exasperats per l’elitisme de la direcció del partit i, sobretot, per la cadena de derrotes electorals contra Pujol.

L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel ha interromput el silenci del seu recolliment suís per reclamar autocrítica a l’independentisme per l’interruptus  de la DUI. ¿Ho han endevinat, oi? En efecte, Gabriel no fa autocrítica; la-fa a ERC JxCat. Previsible.

Catalanisme escanyat

L’únic cert és que dos anys després de la tardor alienada, cap dels tres agents orgànics que van impulsar l’intent unilateral ha revisat amb consciència crítica la condició i el resultat de les seves actuacions. Ningú respon dels arguments manipulats, de les falses promeses, del fiasco del procés, de la frustració ni de la fractura social. Tampoc ret comptes ningú per l’estrangulació del catalanisme inclusiu.

Els postconvergents més realistes (bona part d’ells ja purgats per Puigdemont) també reclamen autocrítica, no com Gabriel, per descomptat, sinó dins de la seva pròpia família política. Constaten el fracàs del procés, la consegüent fissura social i l’asfíxia del catalanisme. Consideren que l’emocional retòrica rigorista de Puigdemont impedeix l’autocrítica i deixa la postconvergència òrfena d’un projecte polític útil. Aquest és el concepte. Útil. Socialment útil. ¿Què, de tot plegat, ha sigut útil per a la societat?