Una Diada per reconstruir

Ja queden lluny els temps en quèl’Onze de Setembre va representar la reclamació transversal de democràcia i autonomia i, després, una festivitat que integrava les diverses sensibilitats polítiques. Cada diada des de la del 2012, que va servir de línia de sortida del procés, ha anat perdent parts d’aquest aspecte inclusiu, convertides en jornada exclusiva dereafirmació de l’independentisme, una deriva que també ha tenyit els actes institucionals en què s’hauria de veure reflectida la pluralitat de la societat catalana i dels quals els partits constitucionalistes també s’han anat despenjant. També cada diada des de la del 2012 ha tingut un to extraordinari, fos com a rampa de llançament d’algunes de les grans jugades estratègiques de l’independentisme o com a acte de mobilització i protesta després dels revessos rebuts. En aquesta ocasió,l’independentisme està en suspens esperant la sentència del Tribunal Supremsentència del Tribunal Supremi temptejant les diverses respostes davant de la possible condemna. Des d’un tornar-ho a fer, que per a uns és fer efectiva la proclamació d’independència; per a d’altres, repetir un altre exercici de l’autodeterminació, com apuntava eldiscurs del president, Quim Torra,i per a d’altres, reprendre les mobilitzacions al carrer, fins a la celebració d’unes eleccions que aclareixin relacions de forces i lideratges. L’ANC, convocant de lamanifestació de la tardai soci cada vegada més incòmode dels partits independentistes, la convertirà una vegada més, i sembla que de forma més apressant, en una oportunitat per assenyalar als polítics electes el camí a recórrer.

Aquesta vuitena Diada del procés,amb més desunióque les anteriors, ja no entre les diverses sensibilitats sobre el futur nacional de Catalunya sinó en el mateix independentisme, és la que ha arribat precedida de menys il·lusió. No obstant, és precipitat concloure que fracassarà: la convocatòria pot evidenciar de nou que l’independentisme, fins i tot desunit quant als seus objectius polítics immediats, representa més del 40% dels catalans. La seva presència al carrer, sigui quina sigui la força que demostri, hauria de servir de recordatori per a un Madrid embrancat en la investidura d’un nou president del Govern queel problema català continua estant sobre la taula i espera solució. I si es confirma que es converteix en l’aparador de dissensions i discrepàncies entre blocs enrocats, potser seria el moment de començar a reconstruir-la com a jornada detrobada de tots els catalans, plasmació festiva de la reconciliació i les solucions que encara estan pendents.