Anar al contingut

El tauler polític català

Diada de dissens

Diada de dissens

Rafael Jorba

El 6 i 7 de setembre del 2017 una majoria aritmètica de diputats va imposar el relat 'processista': es va trencar el catalanisme i es va esquerdar el consentiment social

La historiografia romàntica del segle XIX va proporcionar el relat èpic que necessitaven els Estats nació. Aquest és el cas, per exemple, de França, on fins i tot els escolars d’Algèria repetien allò de «els nostres ancestres els gals». Als anys 60 del segle passat, coincidint amb la revolució iconoclasta del Maig del 68, Paco Ibáñez cantava en castellà una versió de ‘La mauvaise réputation’ (‘La mala reputación’) de Georges Brassens. Era una forma de qüestionar el cànon nacionalment correcte: “Cuando la fiesta nacional / yo me quedo en la cama igual, / que la música militar / nunca me supo levantar”.

El 14 de juliol, en la meva etapa de corresponsal a París, aquesta cançó em venia cada any al cap en ocasió de la desfilada dels Camps Elisis... Si les grans democràcies esgrimeixen el seu relat nacional, és més lògic encara que les nacions sense Estat o que, com en el cas de Catalunya, formen part d’un Estat compost enarborin el seu. Aquest és el cas de la Diada de l’Onze de Setembre. Acceptem, així, que es presenti la capitulació de Barcelona, al final de la guerra de successió, com el símbol de la pèrdua del nostre règim institucional genuí.

Doble aposta perduda

La història, això no obstant, és força més complexa. Es pot afirmar que Catalunya, amb la seva aposta fallida per l’arxiduc Carles d’Àustria, defensava la tradició de matriu confederal de l’antiga Corona d’Aragó enfront de la visió uniformista de Felip V. Es pot argumentar, fins i tot, que amb el decret de Nova Planta (1716) el Principat va perdre les seves llibertats nacionals sense adonar-se del fet que en aquells dies no existia encara el concepte de ciutadania ni les llibertats individuals.

Els ciutadans de Catalunya,
des de la Transició, van comprar el relat romàntic sense entrar en la lletra petita

És clar, en tot cas, que Catalunya va perdre una doble aposta: la defensa d’una posició diferenciada en el conjunt dels territoris de la Monarquia hispànica i la possibilitat d’accedir, a través de la victòria de l’arxiduc, a un lloc preeminent en la política espanyola. Es pot amagar també el fet que a la guerra de successió, com ha succeït al llarg de la història, hi va haver catalans a banda i banda de la contesa, però el que representa ja un salt en el buit és intentar convertir una guerra de successió en una guerra de secessió.

Fins aquí la reflexió històrica. Els ciutadans de Catalunya, des de la Transició, van comprar aquell relat romàntic sense entrar en la lletra petita. Celebràvem la Diada i ho fèiem a l’empara d’un catalanisme majoritari, d'arrel cívica, que havia avançat històricament amb dos objectius: la defensa de l’autogovern i d’una altra idea d’Espanya. A més a més, la implicació de l’esquerra i del moviment obrer en la política unitària (Assemblea de Catalunya), amb la triple demanda de «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia», i el restabliment de la Generalitat, en la figura del president Tarradellas, no només van forjar la unitat política del catalanisme, sinó el consentiment social majoritari.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Tarradellas va esgrimir al seu retorn una fórmula d’èxit: «Ciutadans de Catalunya, ¡ja sóc aquí!». Ciutadania i residència, el doble pilar sobre el qual edificar un nou paradigma i restar càrrega simbòlica a la identitat espanyola en benefici dels continguts de civilitat i pluralitat (nacional, cultural i lingüística). La complexitat catalana, que s'havia vist com un fre, podia ser un valor afegit per administrar les noves realitats emergents: el marc de sobiranies i de ciutadanies compartides de l’Europa de les independències.

La ruptura del consens polític

Tanmateix, el procés independentista no només ha trencat la tradició unitària del catalanisme majoritari, sinó que ha afegit també càrrega simbòlica al debat i ha alimentat la subhasta identitària amb el nacionalisme espanyol. L’opció per la via unilateral i la ruptura del consens polític es va anar forjant per etapes: el punt culminant va ser l’aprovació de les «lleis de desconnexió» pel Parlament de Catalunya (6 i 7 de setembre del 2017). No només havien forçat el relat, sinó que intentaven imposar-lo. El somni d’uns era el malson d’altres.

Una majoria aritmètica de diputats, que no es corresponia amb la majoria electoral, va aprovar les lleis del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica de la República. Va prevaricar sabent-ho: l’Estatut exigeix per a la seva reforma les dues terceres parts dels membres del Parlament. Aquell dia es va trencar l’arc de Sant Martí del catalanisme, en el pla polític. I, en el pla social, es va esquarterar aquell consentiment que s’havia forjat en la Transició. Aquests dos factors, sumats, il·lustren la nostra Diada de dissens.