Política 'last minute'

Potser molts s’han acostumat a l’allau d’alertes informatives al mòbil o a les retransmissions en viu de tot allò mínimament rellevant. La immediatesa del missatge per sobre del contingut. I quan un avís arriba al mòbil només importa el següent, en un mar de novetats en què la capacitat de reflexió cotitza a la baixa. Compta l’instant i aquest esperit ‘last minute’ sembla que s’ha encomanat a la política.

És possible que l’element sorpresa sigui clau en qualsevol contesa i, tenint en compte com s’interrelacionen els partits, l’afirmació també val per a la política. No obstant, un excés d’imprevisibilitat a les estratègies ens condemna a un escenari d’incertesa incompatible amb l’estabilitat d’un país. Els ‘showrunners’ de la funció a la qual assistim haurien de saber que els girs de guió són un bon recurs per enganxar l’espectador, però quan les decisions in extremis són freqüents l’audiència es cansa.

Quan el temor de la desacceleració econòmica i d’un ‘brexit’ radical s’erigeixen com reptes de primer nivell, la improvisació no és la qualitat més desitjable. «Rajoy, el previsible», comentava enyorós un empresari català fa poc en una tertúlia sobre la generació de polítics que estan al comandament, gairebé sorprenent-se per recordar qui va fer de la inacció un actiu.

Al juliol, Pablo Iglesias llançava des de la tribuna d’oradors del Congrés una oferta a Pedro Sánchez per tancar un pacte a l’últim minut. Mesos abans, ERC va decidir no donar suport als pressupostos socialistes i ara és Gabriel Rufián qui demana a Iglesias que arribi a un acord com més aviat millor.

La política catalana tampoc és una bassa d’oli. Puigdemont va passar de la tranquil·litat de Girona a la presidència en només un cap de setmana, despré que Artur Mas es fes a un costat a últim moment. I això va ser el principi d’un compendi d’estratègies descompassades entre formacions independentistes i canvis sobtats només aptes per als incondicionals de Jack Bauer i l’etern compte enrere que tensava a l’audiència de ‘24’.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Per a la Diada d’aquest any, la del ‘Tornarem’, sorgeixen els habituals pronòstics d’una caiguda d’assistents. Però com apuntava a aquest diari el conseller Miquel Buch, no s’ha de tenir memòria de peix perquè hi haurà unitat, ja que «a última hora no falla ningú». També caldrà esperar i veure quina serà la resposta del sobiranisme a la sentència del procés. Les propostes van des d’un govern de concentració afavorit per ERC a defensar la confrontació i el diàleg, la recepta de Quim Torra, que, oxímoron a part, sembla tan vàcua com la seva crida a la desobediència civil. De moment, insinua que podria no acudir a declarar el 25 de setembre, cosa que podria decidir a últim moment.

A l’espera del pròxim pas de rosca argumental, el calendari corre i s’apropen uns probables comicis. Anem o no a eleccions aquesta tardor a Espanya o l’any que ve a Catalunya, part de l’electorat ja acusa el vaivé com una manera de fer política.