El laberint del 'brexit'
Shakespeare i Boris
49490000 601 /
A finals de juliol, un periple per l’Anglaterra profunda m’ha permès palpar fins a quin punt el meló acogombrat del ‘brexit’ ha posat el país de cap per avall; no es pot parlar de cap altra cosa. La conversa amb desconeguts brolla espontània a qualsevol pub, amb la sort que en un poble perdut de la campanya, un granger va insistir a defensar la sortida de la UE davant d’aquesta turista fent servir els arguments de sempre, però amb un afegitó per a la reflexió: «Al cap i a la fi, jo no vaig demanar aquest referèndum». Bingo, la fletxa vermella al centre de la diana. ¿Sentirà David Cameron algun indici de coïssor en la consciència? De la mateixa manera, a les ciutats industrials de l’interior, fins i tot els ‘remainers’, els partidaris de mantenir el vincle amb Europa, esgotats en els llimbs de la irresolució, anhelen deixar de sentir el disc ratllat de la ranxera, «porque estás que te vas y te vas y te vas y no te has ido». Toquem el dos d’una vegada, venen a dir.
El pròxim dilluns es reprèn el pols amb la corda tensa fins a límits insospitats. Si els Comuns no aproven la convocatòria anticipada d’eleccions, com sembla previsible, l’inefable Boris Johnson, que prefereix «estar mort en una rasa» abans que demanar una altra pròrroga a Europa –¡quanta estrebada tenen aquestes frases absurdes!–, és capaç de forçar una qüestió de confiança al Parlament per sortir-se amb la seva; això és, urnes exprés i ‘brexit’ a la força, sense acord i d’un cop de porta. Aquesta és la falsa bandera que enarbora: el poble contra les institucions. Fins i tot el seu germà petit, Jo Johnson, ha hagut d’abandonar el Govern per «la irresoluble tensió entre la lleialtat familiar i l’interès nacional», una frase digna dels millors drames de Shakespeare. ¿Potser s’estarà convertint el ‘premier’ britànic en un personatge del gran bard? ¿Un brivall com Ricard III? ¿O el Iago, d’‘Otel·lo’? ¿Potser el bufó Falstaff, que fa servir el verb i les males arts per entabanar tots? En qualsevol cas, es perpetua el gran passatge de ‘Macbeth’: la vida és «el relat d’un neci, ple de soroll i fúria, que no significa res».
Notícies relacionades
