30 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Quan només compta el dividend

Christophe Ena (AP)

Quan només compta el dividend

Jordi Alberich

Moltes de les grans empreses actuals consideren despesa fixa la remuneració del capital i premien en excés els directius que afavoreixen aquests dividends

Des de fa anys, especialment des de l’esclat de la crisi el 2007, es qüestiona aquest nou capitalisme que va agafar forma amb la globalització, la desregulació i la revolució tecnològica. Va ser, precisament, sota l’impacte emocional de l’esmentat daltabaix que el llavors president francès, Nicolas Sarkozy, va expressar la imperiosa necessitat de reformular el capitalisme. Però no ha passat res d’això, més enllà d’ajustaments tècnics en la regulació financera, especialment a la zona euro.

No és estrany, doncs, aquest malestar arrelat a les societats occidentals. Ciutadans que veuen un poder enorme de corporacions empresarials que, a vegades, voreja l’absurd com passa amb la impossibilitat dels governs per gravar fiscalment les grans tecnològiques; que veuen com el capital guanya terreny al treball en la distribució de la riquesa, o que són conscients dels salaris incomprensibles d’alts directius. La desigualtat i el deteriorament de les expectatives de futur són el gran aliment d’aquest auge populista a tot Occident.

Un capitalisme que només pot recuperar la sensatesa perduda si tingués lloc alguna d'aquestes tres circumstàncies. D’una part, la por, perquè per exemple va ser el temor de l’amenaça soviètica el que va forçar Europa, recent sortida de la II Guerra Mundial, a apostar per unes societats justes i igualitàries. Però un cop enfonsat el comunisme, ja no hi ha por. D’una altra, conformar el govern global que correspondria a una economia també global, una opció remota en un món que tendeix a avançar en el sentit contrari. Finalment, la consciència d’unes elits que veiessin als excessos del capitalisme l’amenaça més gran per a la supervivència del model que tant els beneficia.

En aquest sentit es pot entendre el recent manifest de la nord-americana ‘Business Roundtable’, que assenyala la necessitat d’acabar amb l’arrelada creença que el primer propòsit de l’empresa és premiar l’accionista. Una consideració que també ha fet seva ‘The Economist’, amb una lectura molt crítica de la dinàmica actual i preguntant-se quin és el sentit de l’empresa. El diagnòstic als dos casos és comú: cal acabar amb la ‘dictadura’ del dividend.

I és que, per exemple, moltes corporacions comencen els seus pressupostos considerant com a despesa fixa la remuneració, molt considerable, del capital. I a partir d’allà es premia extraordinàriament els directius que afavoreixen aquests dividends. Una vocació curtterminista que trenca aquell capitalisme per al qual la retribució de l’accionista era una variable. Si hi havia beneficis i era convenient es repartia dividend, però, sense desatendre els interessos del capital, es prioritzava el llarg termini. Al seu torn, la remuneració del treball es fixava en el marc de la negociació sindical, i només contemplava ajustaments de plantilla en situacions límit, a diferència del que veiem ara: reduccions de plantilla en companyies que premien molt bé els seus accionistes. El món d’ahir no estava tan malament.