Cascos grocs

Definitivament ens movem entre l’èpica i la comèdia, entre l’arenga heroica i la còmica bufonada. Entre les interpel·lacions emotives i poètiques i l’‘slapstick’, que és el nom que rebien les pantomimes en el cinema clàssic, l’exageració de les bufetades que no feien mal o la violència desfermada d’un innocent pastís de merenga dipositat sobre el rostre del pallasso. I n’hi ha que almenys en són conscients, com aquest moviment que anuncia «mar de fons» i onades en forma de tsunami. Diu el manifest que «l’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat i la imperfecció seran les nostres eines». Les aprofito, doncs, perquè només amb ironia es pot combatre la creativitat d’un altre moviment que ara proposa que anem a la manifestació de l’11 de setembre amb cascos grocs, com a «símbol de l’acció no violenta», per tal «protegir-nos de la repressió» i, posats a fer, per «construir l’Estat català independent» amb la ‘llicència d’obres’ atorgada l’1 d’octubre del 2017.

En llegir-ho he pensat que era una broma, però podria ser que anés de debò. Avui, tot pot ser una broma i tot pot ser de debò. O potser és la brillant idea del gerent d’una cadena de ferreteries en crisi.