La Junta i la immersió
Disbarat polític, destrossa lingüística
abertran46555105 grafand2004 sevilla 15 01 2019 el candidato del pp a la 190115131244 /
Totes les autonomies difonen la seva imatge i cultura tant fora com dins d’Espanya. Andalusia no és una excepció i en té dret. La novetat és que el nou govern de Juan Manuel Moreno Bonilla, format per PP i Cs amb el recolzament de Vox, ha incorporat una nova ajuda perquè les entitats andaluses en altres comunitats puguin oferir classes de castellà amb la idea de «combatre la immersió lingüística» allà on existeixi. L’anunci és un disbarat polític no per la mesura per si mateix, ja que no hi ha res de dolent en què s’ofereixi reforçar voluntàriament un aprenentatge, sinó perquè posa amb safata als nacionalistes d’aquí l’argument victimista de la confrontació territorial. També ajuda a mantenir políticament segrestat el català a les seves mans, dificulta el debat racional sobre el monolingüisme escolar i eleva la immersió a un tòtem identitari a l’altura del Caga Tió o de Montserrat.
Aquest anunci, segurament sense gaire recorregut pràctic, és un disbarat polític que només alimenta la destrossa lingüística que es practica a Catalunya. El tabú davant de l’exclusió del castellà com a llengua vehicular a l’escola només podrà vèncer-se des de dins de la societat catalana remarcant dos fets objectius. El fracàs escolar més generalitzat dels alumnes castellanoparlants en la mateixa condició econòmica i social. I el perjudici cap als joves catalanoparlants de la Catalunya interior, el nivell de castellà del qual no és òptim, com ja va reconèixer Ernest Maragall quan era conseller d’Educació en el tripartit.
La immersió lingüística no és cap model d’èxit ni és un mètode raonable de forma general i permanent. El que és normal en una societat bilingüe com la catalana és una escola bilingüe. De la mateixa forma que el lògic per a Espanya és completar el reconeixement del plurilingüisme a l’Estat com proposa Mercè Vilarrubias al llibre ‘Por una Ley de Lenguas’ (2019), però que tampoc agrada als essencialistes de l’altre costat, els nacionalistes de «la llengua comuna» i del «yo soy español, español, español».
