Sharon i Roman

Deia Quentin Tarantino que si no hagués nascut l’actriu Margot Robbie no hauria pogut rodar ‘Érase una vez en Hollywood’, ja que era l’única persona capaç d’interpretar el paper de Sharon Tate, assassinada per la família Manson fa ara 50 anys. Davant d’aquesta afirmació, un va creure que l’amic Quentin hauria indagat en la vida de la pobra Sharon per oferir un retrat sentit i versemblant.

Jo no sé quines investigacions haurà dut a terme, però la Sharon Tate que apareix a la pel·lícula és una pobra ingènua, més simple que les roselles, que només deixa anar banalitats, entra en un cine per aplaudir-se a si mateixa en una pel·lícula de Dean Martin, es passa el dia de gresca en gresca amb el seu amic el perruquer i ens sembla, directament, la tonta del poble.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Curiosament, ningú ha sortit en defensa de la difunta ni a queixar-se de la imatge que Tarantino ens n’ofereix. La que sí que s’ha queixat és la filla de Bruce Lee, tot i que la seqüència en què apareix el seu senyor pare és de les més divertides de la pel·lícula. Ni Roman Polanski -a qui la nostra Filmoteca dedica un cicle aquest mes de setembre- ha dit res sobre això, potser perquè ja arrossega els seus propis problemes per preocupar-se, a més, per la imatge de la seva difunta dona. Mentre Tarantino retrata Sharon Tate com una nina tonta, a Polanski li fa un lleig a Venècia la presidenta del jurat, l’espessa cineasta argentina Lucrecia Martel, que s’apunta al feminisme d’estar per casa negant-se a veure l’última pel·lícula del polonès, que se centra en el 'cas Dreyfuss'.

Tots sabem que el que va fer Polanski a finals dels 70 no va estar bé. No és bonic accedir carnalment a una menor després d’haver-la drogat. Però en aquelles festasses hi van participar Jack Nicholson i diverses figures més de Hollywood, i l’únic que en va sortir escaldat va ser el jueu baixet i sense coll. La víctima l’ha perdonat, però la justícia nord-americana no. I sembla que Lucrecia Martel tampoc. ¿No ha arribat l’hora de deixar de perseguir un home de 82 anys que va passar la seva infància en un camp de concentració nazi i que va perdre la seva dona embarassada per culpa d’uns psicòpates? Dubto molt que Roman Polanski sigui el tipus més menyspreable del món. Com també dubto que Sharon Tate fos la ximpleta de la pel·li de Tarantino. No estaria malament una mica més de respecte per a tots dos.