Pic i pala

Llegeixo amb autèntica incredulitat en aquestes últimes hores titulars com a aquest: 'Pablo Casado es desmarca d’Esperanza Aguirre i traça una línia vermella amb el passat del PP'. Comprenc que la imputació de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid per set delictes de corrupció, no convida a reivindicar velles amistats. No obstant, és veritablement al·lucinant que ara Génova ens vulgui fer creure que el passat i el present són dos compartiments estancs que no tenen absolutament res a veure.

Per començar, perquè Pablo Casado va ser apadrinat per Aguirre des dels inicis de la seva carrera política (“estimada i admirada excap”). Només així va poder arribar a presidir les Noves Generacions de Madrid. Pocs van celebrar després tant com ella el seu ascens al lideratge del partit en l’era post-Rajoy. Per seguir, fa molt pocs mesos que Casado encara elogiava sense titubejos la gestió política d’Esperanza Aguirre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Va ser al gener, quan va presentar els seus dos candidats per Madrid. Va dir llavors que Martínez-Almeida i Isabel Díaz Ayuso eren “dues potes negra” per defensar “les essències” i les “idees de sempre” del Partit Popular i que el seu valor afegit era que procedien de “l’escola de pic i pala, de deixar-se la pell i de reivindicar els principis” d’Aguirre. Per cert, l’avui presidenta de la Comunitat de Madrid –elegida per Casado per ser suposadament saba nova– va declarar també en aquell temps que sentia “molta admiració” per Aguirre i Cifuentes, avui imputades. “M’agradaria tenir-les a prop, per preguntar-los i demanar-los consell”, va explicar Díaz Ayuso.

La política es converteix en una cosa endimoniada quan t’entossudeixes a defensar i enaltir els teus pel mer fet que són això, els teus. El jutge considera que va ser Aguirre la que va idear la trama per desviar diners que financessin les campanyes electorals del Partit Popular. La justícia dirà si és cert o no. El que no es creu ningú a hores d’ara ja és que ella no sabés absolutament res de res del que feien els seus subordinats, com va sostenir sempre que les sospites inundaven les portades. Els imputats en aquesta causa formaven part del seu cercle polític més íntim. Fins i tot, tot i que ells haguessin decidit actuar pel seu compte, no és possible tanta ceguesa davant d’una traïció tan gran. Per tant, Aguirre haurà de mirar-s’hi una mica més a l’octubre, quan comparegui davant del jutge. Pic i pala. Al final, ha arribat la seva hora.