Anar al contingut

Reinvenció de les polítiques mediambientals

Un pacte verd (realment) efectiu

Un pacte verd (realment) efectiu

Mariano Marzo

Els compromisos de l'Acord de París no han pogut evitar un ascens de més de 2 ºC de la temperatura mitjana del planeta

El tema del canvi climàtic guanya protagonisme dia a dia, cosa que reflecteix la creixent preocupació de la societat i la seva exigència de mitigar les ja evidents conseqüències de l’escalfament global forçat per l’activitat humana.

En relació amb aquesta exigència, una proposta que s’ha anat obrint pas és la de concretar un ‘Green New Deal’ o Nou Pacte Verd. Es tractaria de, fent de la necessitat virtut, aprofitar l’oportunitat que genera el desafiament d’una reducció accelerada de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per emprendre una radical transformació socioeconòmica que, alhora, comporti més justícia social. La idea, inspirada en el New Deal del president Franklin D. Roosevelt per lluitar, entre 1933 i 1938, contra els efectes de la Gran Depressió als Estats Units, ha sigut acollida amb interès.

Insuficiència de les mesures actuals

El concepte de ‘Green New Deal’ és atractiu, tant des d’una perspectiva intel·lectual com política. No obstant, no ens podem quedar en propostes relativament brillants. El que és veritablement important en aquests moments és passar de formulacions teòriques i genèriques a accions immediates, concretes i efectives. És a dir, del terreny virtual dels bons propòsits a la realitat de les millors pràctiques. Es tracta d’anar més enllà del compromís, per concentrar-se en l’optimització de resultats. Un pas que requereix tamisar utopies pel sedàs de les limitacions imposades per les realitats científiques, tècniques, econòmiques i socials.

Per remarcar aquest enfocament pragmàtic, Ernest J. Moniz, un físic nuclear que va ser secretari d’Energia amb Barack Obama entre 2013 i 2017, recorre a la ironia i a un joc de paraules, per a en comptes del ‘Green New Deal’ proposar un ‘Green Real Deal’, una expressió que podríem traduir per ‘Pacte Verd (realment) Efectiu’. Aquest èmfasi sobre l’efectivitat resulta molt pertinent si, per exemple, tenim en compte que els compromisos assolits en el marc del tan esbombat Acord de París són, en realitat, totalment insuficients per evitar un ascens de més de 2 ºC de la temperatura mitjana del planeta.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Per a Moniz, el pacte verd s’hauria d’articular entorn de: 1) anàlisis rigoroses basades en la ciència i la tecnologia, 2) plantejaments oberts i flexibles que afavoreixin l’opcionalitat, per a possibilitar la formació de coalicions tan àmplies com es pugui, 3) actituds inclusives que assegurin la participació de tots els sectors econòmics, molt particularment d’aquells de més difícil descarbonització, tals com el transport, la indústria i l’agricultura, 4) una especial sensibilitat de cara a les diferents realitats demogràfiques i territorials, ja que les solucions baixes en carboni depenen inevitablement de la localització i característiques pròpies de cada col·lectiu humà, i 5) una aposta decidida per l’equitat social i per la creació de llocs de treball, que asseguri que la transició energètica no porta destrucció d’ocupació ni una pèrdua de la qualitat d’aquesta.

Innovació personalitzada a cada territori

¿I què seria necessari fer per aconseguir una mitigació del canvi climàtic realment efectiva? Evidentment, de forma immediata, cada territori i comunitat hauria d’escollir, entre les diverses opcions potencialment disponibles, les més eficaces (aquelles que donin millors resultats) i assegurar-se que operen de manera eficient (funcionen bé) tant tècnicament com econòmicament. A més llarg termini, Moniz opina que el component central és la innovació, tant en tecnologia com en els models de negoci i en la política, amb el benentès que la innovació tecnològica seria la que habilitaria les altres. Al cap i a la fi, sense nous avenços tecnològics disruptius, desplegables a gran escala i econòmicament assequibles, el món no assolirà l’objectiu climàtic d’aconseguir un balanç neutre en emissions de carboni.

Aquestes tecnologies haurien de permetre la captura directa del CO2 de l’aire, la reutilització del compost a escala comercial dins d’un esquema d’economia circular, l’emmagatzemament biològic i geològic de milers de milions de tones de CO2, l’emmagatzemament d’electricitat a preus assequibles durant períodes de temps que van de dies a estacions de l’any, l’obtenció d’energia a partir de la fissió nuclear avançada i la fusió, l’adveniment de l’economia de l’hidrogen, la integració completa de les tecnologies de la informació i els sistemes energètics, el desenvolupament de combustibles baixos en carboni..., i així un llarg etcètera.

*Catedràtic de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona i director de la Càtedra Transició Energètica de la Fundació Repsol-Universitat de Barcelona.