M'agrada el parxís i vull que torni Neymar

De petit em van ensenyar que hi havia dues coses: la vida real i el joc. I em van dir que no els havia de confondre. Això del joc ho vaig ser polint en successives etapes, amb l’oca, el tute, vaig ser excel·lent a les partides amb botons, després van arribar les dames, els escacs i el Palé (posteriorment rebatejat com Monopoly), però el més fonamental de la seva essència em va arribar gairebé al principi amb el parxís i les seves lliçons.

Al parxís, sinònim de joc, s’hi va a guanyar. A guanyar com sigui: matant els amics entre rialles si és necessari, embolicant a propòsit el trànsit col·locant barreres, imposant la força d’un color, triant aquell dau una mica groguenc que proporciona més cincs, desitjant que fins i tot als nens de la família els surtin tres sisos seguits suïcides. Es viatja pel tauler esgrimint la maldat i confiant a completar-la amb la sort per aconseguir guanyar, només guanyar com sigui. Vaig aprendre que això era el joc i que les seves regles eren diferents a això que anomenem la vida.

M’he fet adult i formo part de la secta dels que ens hem abraçat al futbol com el nostre joc favorit (a més de ser el nostre vici, la nostra distracció, el nostre alleujament, la nostra passió, el nostre amor principal...). S’assembla al parxís en bestialitat i a sobre és més complex i recargolat. El seu objectiu és el mateix, guanyar, tot i que alguns el disfressen dient que el principal és que sigui bonic i ortodox.

Guanyar per damunt de tot

Confesso que jo mateix prefereixo guanyar amb joc bonic que amb estil desmanegat, però que el que desitjo per damunt de tot és guanyar, somiar guanyar, veient-nos guanyar, admirant els més dotats per guanyar, adorant els guanyen exhibint màgia, art, valentia, barra, espectacularitat, classe, solvència en l’abús.

En la meva secta es valora molt això de guanyar en l’últim minut de penal injust, tot i que així mateix ens complau immensament aconseguir-ho amb els mètodes que els políticament correctes denominen “ortodoxos”. Però no vull mentir: el gol amb la mà sense que el vegi l’àrbitre és una altra delícia –¡com ens va encantar meravellar-nos escandalitzats quan va aconseguir fer-ho Maradona a un Mundial!–, però alhora en la vida real no voldria que fessin coses per l’estil ni els meus nens, ni els meus amics, ni els meus enemics.

Torno al principi: no s’han de confondre les coses. Per a les estratagemes ja hi ha el joc, per a les altres coses la vida. A la vida real crec en l’esforç, respecto els semàfors, cedeixo el pas a les senyores quan arribem a una porta (tot i que això aviat m’ho censuraran), intento no estirar més el braç que la màniga i m’horroritza el que fan alguns només per guanyar més, des de matar a carregar-se el planeta. Però això és la vida real, no un joc.

Part d’un joc

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Pel que he escrit comprendran que jo desitjo que fitxemNeymar.  Si aquesta operació ens sortís bé, tindríem moltes més possibilitats de tornar a guanyar la Champions i de passada impediríem el risc màxim: que per despit vagi al Madrid. Si ens sortís malament, hauríem de recordar que Neymar forma part d’un joc.

¿Què resulta caríssim? ¿Que surt massa per les nits? ¿Que el seu peu mai tornarà a ser completament sa? ¿Que enganya tot el que pot al fisc? Està clar: Bartomeu, pobre, ho haurà d’intentar resoldre i els dentistes ja trobaran una fórmula si l’alè li fa mala olor. Però tots sabem que Neymar era magnífic en el joc amb la pilota i som moltíssims els que somiem que torni a demostrar-nos-ho. Per a la resta, per respectar els semàfors, ja tenim la vida real.